La variable feminista

Després de sis mesos apartada de la vida pública, Irene Montero va tornar a l’arena política, i ho va fer des de Madrid amb un missatge feminista multiplicat per dotzenes de veus que van clamar per la igualtat entre homes i dones, tal com explica Joana Bonet: “Van intervenir dones de diferents professions i militàncies que van cartografiar el mapa actual. Bretxa salarial, cotitzacions i pensions, desnonaments, l’amenaça d’un pas enrere”.

La política sí que va amb nosaltres. El feminisme sí que és polític”, va dir Irene Montero, i les cinc-centes dones que atapeïen Nave de Terneras de Matadero de Madrid –fins i tot el nom de l’espai compta– van aixecar el braç, partisanes en lila conscients del seu ara o mai. Pensionistes, raperes, modernetes, àvies amb falsos moutons, mares amb ventalls, filles amb botins Chelsea, totes reunides sota el leitmotiv “La vida al centre”, celebraven el seu comeback a causa de sis mesos de baixa maternal després d’un part prematur de bessons. Sis mesos en silenci, tenint cura dels seus fills amb responsabilitat i exclusivitat.

Amb prou feines ha complert els trenta, i té un passat d’escut per evitar desnonaments, centenars d’assemblees, trending topics infernals i dues mocions de censura a les seves espatlles (la segona victoriosa, cosa inèdita en la nostra democràcia). Llumenera en Psicologia que va ser convidada a Harvard per acabar la seva tesi, va ajornar el viatge després d’aquell 15-M que va posar fi al bipartidisme i va crear una nova manera de fer política ventilant l’hemicicle. Irene Montero no porta pírcings, és pulcra, sòbria, expressiva. “Té una semblança a Cecilia”, vaig sentir dir en l’acte de dimecres. De groc i blanc, va animar les andaluses: “Les que pateixen avui el pacte dels trigèmins reaccionaris”. Allà on altres tremolen, ella s’arronsa lleument i compassivament d’espatlles. “Els poderosos són els que contaminen més, els que incendien la política”.

Però no només va parlar ella. Van intervenir dones de diferents professions i militàncies que van cartografiar el mapa actual. Bretxa salarial, cotitzacions i pensions, desnonaments, l’amenaça d’un pas enrere. La Isabel, aparadora a Elx, condemnada a la precarietat: “Darrere de totes les sabates que porteu hi ha una dona esclavitzada. Ser aparadora és ser un moble”. La Rosa, professora, l’educació com a arma contra la desigualtat: “Educar persones que siguin lliures, que siguin crítiques, que siguin cultes”. La Concha, una de les 756 dones taxista de Madrid –només un 3,8%–: “La meva cosina va ser degollada fa dos anys pel seu marit davant dels fills. Ningú no es preocupa dels seus orfes. Ens hem gastat una milionada en psicòlegs”. Membres dels comitès d’H&M o CocaCola van recordar que encara no hi ha hagut cap dona que sigui líder sindical a Espanya. I l’Ana, del Cercle Feminista d’Alcalá de Henares, va resumir el hashtag #LaVidaEnElCentro: “Significa actuar amb la coherència de ser humana”.

Segons les dades del CIS, tres partits –PP, Ciutadans i Podem– tenen poc més del 10% en intenció directa de vot, i el PSOE no arriba al 20%. Les lleialtats tradicionals –classe, partit, edat– no sumen ni en combinacions del més audaç. Només el feminisme, que ha guanyat la batalla de l’opinió (malgrat les resistències dels ultres), pot tancar l’equació, posant la vida –i no el poder– al centre. “L’esperança és una decisió col·lectiva”, afirma Montero. No ho qualifiquin de bonisme si encara creuen que la vida és un riu.

Allà on altres tremolen, Irene Montero s’arronsa lleument i compassivament d’espatlles