La Vanguardia (Català-1ª edició)
Preguntes adultes
Elisa Levi, autora de ‘Por qué lloran las ciudades’
La jove Elisa Levi passa de la poesia a la novel·la amb Por qué
lloran las ciudades, en què narra el viatge de l’Ada al Japó per complir les últimes voluntats del seu amic Denis.
El seu bateig a la literatura va arribar de la mà de la poesia. Aquesta vegada, Elisa Levi (Madrid, 1994) ha regalat tota la seva lírica a un nou projecte que obre un parèntesi en les iniciatives de Temas de Hoy: una primera novel·la. Por qué lloran las ciudades ens acosta a l’Ada, la seva protagonista, i a en Denis, el seu amic de joventut que decideix deixar de viure. El viatge de l’Ada fins al Japó per complir les seves últimes voluntats la transforma.
Li ha costat passar de la poesia a la novel·la? Ha estat bastant natural, ha sortit de manera fluïda i sento que he tancat el cercle tal com volia al començar l’experiment. De fet, crec que seguiré per aquest camí.
Va existir en Denis? Hi ha molts Denis a la meva vida, per sort encara vius, i hi ha molt de mi en tots els personatges, ho sé, coses arrossegades sempre fins a la ficció.
Coneix el Japó? No hi he estat mai! I espero que no es noti. Però vaig escollir aquest destí perquè el Japó em sembla un lloc realment indesxifrable i jo volia situar la protagonista allà on tingués molts problemes per comunicar-se.
A qui li va passar l’original? Com sempre, totes les meves obres passen un filtre: primer el meu pare i després la meva millor amiga, Bárbara. El primer és molt més crític, sens dubte. Però em va impressionar perquè quan li vaig donar el llibre vaig pensar que no li concediria gaire més importància que a qualsevol altre text meu... Vaig aparèixer al saló i em vaig trobar el meu pare plorant, moltíssim. No havia vist mai el meu pare plorant així.
“Per qué lloran las ciudades” és títol que anuncia nostàlgia. És un reflex del sentiment de la protagonista: l’Ada plora perquè la vida et fa un munt de preguntes i donar-hi respostes significa entrar en la maduresa, en el món adult, que és passar-ho molt malament i assumir-ho.
Al llibre n’hi ha molta d’aquesta tristesa. Les entrades epistolars ajuden a accentuar aquesta visió lírica. Sí, ho vaig buscar deliberadament. Jo havia escrit un llibre de poesia que no va ser exactament el que volia, no expressava tot allò que jo volia traslladar. Volia trencar amb això però no em vaig poder desvincular de la meva vena poètica. Suposo que és perquè, en realitat, aquestes són les coses que a mi em commouen, buscar aquest tipus de metàfores. Ho assumeixo: vull escriure el que a mi m’agrada llegir. Passa que, de vegades, se m’oblida...
No imagino que el seu procés creatiu sigui gens metòdic ni harmònic. Geeeens! És totalment caòtic. I em fa molta ràbia perquè el que he vist a casa meva, des de sempre, és justament el contrari. Ja m’han advertit per tots costats: posa ordre i el resultat serà millor. Però no ho aconsegueixo mai. Puc llevar-me d’hora amb la intenció i no escriure ni una línia o, de sobte, estar prenent unes copes amb unes amigues i deixarles penjades perquè he de tornar a escriure “en aquell precís instant, és aquell moment! No un altre”. Soc molt impacient.
A més d’en Denis i l’Ada hi ha un altre personatge que planeja contínuament sobre la trama: el Lexatín. Vostè li dona categoria humana. Sí, sí, realment és sempre allà. És gairebé un personatge perquè jo el Lexatín el veig com un miracle. Pateixo d’ansietat i sempre m’han explicat que l’he de gestionar sola, sense ajuda de res extern. Però moltes vegades penso: que bé t’aniria ara un Lexatín!
És més impulsiva que l’Ada? Totes dues entrem de vegades en situacions que portem massa lluny. No les frenem. I llavors, quan estàs dins l’embolic, t’insisteixen que has d’aprendre a sortir sola d’això. I jo penso... on hi hagi un bon químic.
Com va afrontar el tema del suïcidi? Es va autocensurar? Era molt delicat, vaig tenir moltes contradiccions, contínuament. Dins la meva ment hi havia una única frase, tota l’estona: la gent no empatitza amb un suïcida. Però després vaig pensar que li havia de donar una oportunitat perquè jo sí era capaç d’empatitzar amb això. Fins a quin punt si algú proper et dona tots els arguments, l’hem d’obligar a continuar? Qui ets tu per convèncer-lo? En tot cas un professional.
També apunta una velada acusació, l’abús sexual d’un pare a una filla. Això sí que ho vaig tractar amb molta cura i també em vaig frenar. De fet, existia una primera versió molt més explícita, descriptiva de l’abús, i la vaig treure. Vaig pensar: és tan dolorós per al personatge i per a totes les persones que ho pateixen que si queda ambigu millor, el lector ja ho agafarà.
Per què sempre sembla que hi ha una càmera rodant? Jo vaig cursar Comunicació Audiovisual, per a mi el cinema és una cosa sagrada. Jo penso de forma cinematogràfica i, de fet, moltes vegades em venien les paraules en forma de pla, m’arribava primer la imatge.
També escriurà teatre?
“El Lexatín adquireix categoria de personatge perquè jo el veig gairebé com un miracle”
És una cosa que em crida moltíssim. En el seu dia també vaig estudiar Arts Escèniques i voldria especialitzar-me en dramatúrgia.
Què acaba de llegir? Conversación entre amigos , de Sally Rooney, una irlandesa a la qual vaig arribar per casualitat i que m’ha atrapat absolutament.
Què els uneix, als de la seva generació? Crec que estem remuntant de forma molt potent. Abans ens unia certa decepció, la falta d’il·lusió... A la meva generació, el primer que ens van dir en arribar a la facultat va ser: “no treballareu mai d’això”. Després vam tocar fons però, al final, crec que hem assolit un moment més sòlid en què ja comencem a atrevir-nos a dir: “D’acord, estem decebuts però tenim coses a explicar. I esclar que viurem d’això!”. Per què no? Vinga, viurem d’això! Què passa?
“Hem començat a atrevir-nos a dir: ‘Doncs esclar que viurem d’això!’”