L’obsessió amb el mur

En el moment d’escriure aquestes línies, la paralització parcial del Govern federal dels Estats Units sembla que va per llarg i el famós blame game, l’atribució de qui és el culpable de la situació, està funcionant al màxim. Pel president Trump, la negativa del partit de l’oposició a finançar el famós mur a la frontera sud del país és d’una irresponsabilitat propera a la temeritat, perquè atribueix a la suposada porositat d’aquesta frontera un seriós problema per a la seguretat nacional. Pel Partit Demòcrata, el president està simplement llançant un envit, per deixar clar des del minut 1 que la Casa Blanca no s’esporuguirà per la nova situació parlamentària.

A mesura que passen les setmanes i mesos, cada vegada és més clar que el canvi de control a la Cambra de Representants com a resultat de les eleccions del 6 de novembre va suposar una forta clatellada per al Partit Republicà en general i per al president en particular.

És veritat que, després d’implicar-se desmesuradament a la campanya, va salvar els mobles al Senat i en alguns governs estatals significatius com a Florida o Geòrgia, però el nombre d’escons perduts pels republicans a la Cambra Baixa va ser el més gran des de les midterm del 1974, després de l’escàndol Watergate i la dimissió del president Nixon.

La majoria demòcrata en aquesta Cambra augura una pluja d’investigacions –i les corresponents citacions vinculants (subpoenas)– sobre els aspectes més foscos de la trajectòria de Trump, incloent les seves encara ocultes declaracions de la renda i amb un potencial especialment nociu quan el fiscal especial Robert Mueller publiqui les seves conclusions sobre la presumpta col·laboració d’agents russos amb l’equip de Trump en les eleccions presidencials. Que van influir en contra de la candidata demòcrata ja està fora de tot dubte, l’interrogant és si hi va haver col·lusió o no.

El nou escenari polític coincideix amb la recent ronda de desercions en l’equip presidencial, un fenomen que es va iniciar al cap de poques setmanes de la presa de possessió del magnat novaiorquès, però que en els casos dels exgenerals John Kelly (cap de gabinet) i Jim Mattis (secretari de Defensa) revesteixen la inquietant derivada de semblar allunyar els últims vestigis de disciplina i seny en l’acció de govern. És cert que sembla que estem davant d’un president, cal recordar l’escalada verbal amb Corea del Nord, més procliu a l’agressivitat retòrica que a situar forces militars sobre el terreny. Tot i això, les vacil·lacions i canvis sobtats d’actitud en matèria de defensa –Síria, Afganistan, la mateixa Corea del Nord, a qui ara sembla que ignora–, constitueixen un motiu addicional d’incertesa.

Fins i tot la gran carta de cara a la seva reelecció, la situació de l’economia, sembla que ha perdut part de brillantor, malgrat que les dades d’ocupació i inflació, no tant les del dèficit públic, continuen sent positives. El risc d’atribuir-se el mèrit de l’alça dels mercats era evident per poc que canviés la truita, però no estem precisament davant d’un president sobrat de coherència o sentit institucional; és difícil trobar una instància, sigui el Congrés, la judicatura, els mitjans de comunicació o la Reserva Federal, amb la qual no s’hagi enfrontat.

En una cosa sí que ha estat completament coherent, en aquella reformulada doctrina Monroe que es podria resumir en Amèrica per als americans... Homes i blancs, per molt que el lema oficial sigui “America first” (Amèrica primer). Des del moment que va baixar per les escales mecàniques de la Trump Tower la primavera del 2015 per anunciar la seva candidatura a la presidència, el missatge implícit i de vegades descarnadament explícit ha estat el mateix: la culpa dels nostres mals i problemes la tenen en gran part els estrangers en general i els immigrants d’altres ètnies, cultures o religions en particular, ja que tant els uns com els altres s’han beneficiat de la nostra ingenuïtat i bona fe.

I és que, a diferència de molts dels seus predecessors, Trump no ha fet el mínim intent per centrar-se. Al contrari, la seva obsessió ha estat mantenir intacta la base electoral, més geogràfica que popular, que li va proporcionar la seva inesperada victòria el 2016.

La seva popularitat es manté tossudament en la frontera d’un 40%, insuficient per alçar-se amb una majoria del vot popular, però potser sí que per repetir-la al Col·legi Electoral. I creu fermament, qui sap si amb fonament, que la xenofòbia i el discurs antiimmigratori són una part fonamental d’aquesta fórmula. D’aquí ve l’obsessió amb el mur.

Trump està convençut que la xenofòbia és bàsica per mantenir la seva base electoral i guanyar la reelecció