Kant i la roba bruta

El pacte del tripartit andalús, que naturalitza a tot Espanya un nou bloc polític amb un biaix molt inquietant d’extrema dreta, m’ha enganxat llegint un llibre (El sentido de la realidad; Ed. Taurus) d’Isaiah Berlin, figura indiscutida del pensament liberal. Berlin desglossava en dos el seu concepte de llibertat. La possibilitat d’elegir sempre, sense pressions, en qualsevol circumstància, sense que el sistema t’esclafi; i la llibertat com a dret a portar la contrària, a oposar-te a la majoria, a ser impopular, a defensar les posicions pròpies simplement perquè són les que tens encara que tothom ho vegi d’una altra manera. Sense aquesta possibilitat d’oposar-te a les posicions dominants –deia– no hi ha llibertat. Sense la possibilitat de portar la contrària no hi ha ni tan sols una ficció de llibertat.

Aquest és precisament el perill de les democràcies occidentals. Fascinades per formes autoritàries del present, més pràctiques i expeditives (Putin, Erdogan, Xi Jinping), busquen la manera d’articular una majoria de xoc que escombri de la realitat les minories que destorben. Minories de tota mena (sexuals, ideològiques, culturals, nacionals) han de ser arraconades, castigades, reprimides o ignorades per facilitar el pas franc de la majoria. Es tracta d’impulsar unanimitats vigoroses que, sense trencar formalment amb la democràcia, puguin connectar de manera postmoderna, això és, sentimental (i amb una punta de distanciament irònic), amb la tradició autoritària pròpia: cas espanyol, nostàlgia dels valors falangistes; italià: enyorança del socialfeixisme de Mussolini; americà: evocar l’ordre social i racial anterior a les lluites pels drets civils.

La concepció de la llibertat d’Isaiah Berlin interpel·la les nostres crispades societats actuals, tan exigents d’unanimitat. El dret a portar la contrària i a no ser deformat per aquest fet equival a l’anàlisi de sang que prescriuen els metges. Indica l’estat de salut de la nostra democràcia: a la Catalunya del procés i a l’Espanya de la visió aznariana de la nació (visió que perviu fins quan el govern és en mans socialistes) no es respecta el dret a portar la contrària, això és, el dret dels individus, encara que siguin pocs, encara que sigui un de sol, a tenir una opinió singular sense que l’avergonyeixin a l’àgora, el silenciïn als mitjans, el deformin amb mentides i falses notícies o bé les cridaneres majories el sotmetin a bullying a les xarxes. La visió de la llibertat que defensava Berlin implica acceptar (afavorir, si cal) que Vox s’expressi (pactar-hi és tota una alil·lustrats tra cosa). La visió liberal de la democràcia queda arruïnada quan se silencia, deixantla en mans dels jutges, una reclamació política (per equivocada que sembli).

Una altra de les grans aportacions d’Isaiah Berlin fa referència a la història de les idees. Les seves lectures dels pensadors han significat per a la filosofia i per a la ciència política el mateix que una rentadora per a la roba bruta. Berlin va netejar d’adherències impròpies i de lectures deformadores el bagatge de la il·lustració; i va aconseguir desvelar errors d’interpretació de filòsofs il·lustrats, i dels seus seguidors contemporanis, tot demostrant que, paradoxalment, moltes d’aquelles visions sovint estaven inspirades no pas en la raó, sinó en creences heretades. És el que fa amb Immanuel Kant, a qui, en un capítol del llibre citat, relaciona amb el nacionalisme de Herder i Fichte. Berlin per descomptat recorda que, aparentement, Herder i Kant són antagònics. Si hi ha un filòsof de la raó, la universalitat dels valors i del respecte a l’alteritat és Kant, mentre que Herder és l’abanderat dels vincles immutables, basats en valors culturals, tradicionals o racials contraris a l’universalisme. Però estudiant amb detall subtil la visió kantiana de la natura (contemplada com a hipotètica causa de perjudicis a la llibertat), Berlin demostra que Kant desenvolupa no pas una visió racional, sinó tradicional (d’origen pietista, protestant, amb components de ressentiment alemany) de les relacions de l’individu amb la realitat. Aquesta visió més aviat estoica (d’allò que pot destorbar la meva llibertat, en prescindeixo) acaba promovent un resistencialisme del jo que serà aprofitat per Fichte, deixeble de Kant, per reivindicar un jo col·lectiu resistencial, incontaminat, precursor del nacionalisme.

No sé si he sabut explicar-ho bé (soc un turista en aquestes matèries). El cas és que aquest vincle que Berlin veu entre Kant i el nacionalisme (ell l’explica molt bé i amb moltes pàgines) em fa pensar en la pregunta que sempre plantejo, inútilment, als intel·lectuals liberals espanyols: com n’esteu tan segurs que no sou nacionalistes? Si resulta que fins i tot el racionalíssim Kant era deutor de la tradició cultural i religiosa pròpia, ¿com vàreu aconseguir vosaltres, coincidint en tants aspectes amb la nació espanyola que defensa Vox, que en l’humus de dos segles de nacionalisme (dictadures incloses) no germinés cap de les vostres emocions?

En l’humus de dos segles de nacionalisme (dictadures incloses) no va germinar cap de les vostres emocions?

HERITAGE IMAGES / GETTY