El ‘momentum’ de Quim Torra

El president Quim Torra va parlar fa uns mesos de la necessitat de crear un nou momentum per assolir la independència. L’expressió –un anglicisme– ha tingut molt ressò, per inusual, però em fa l’efecte que no ha estat gaire ben entesa.

¿Què significa la paraula momentum? D’ençà que Quim Torra la va fer servir ha donat lloc a interpretacions diferents que, a poc a poc, han anat convergint cap a la idea de moment propici, de conjuntura favorable. S’ha pensat que Quim Torra al·ludia a la necessitat d’esperar una nova oportunitat per declarar la independència.

Però el momentum no és això. En anglès, la paraula momentum té un sentit molt precís que no és fàcil de traduir. M’imagino que per això la va emprar Joaquim Torra, perquè li va venir al cap i no va saber expressar d’una altra manera el que volia dir, i suposo que per això mateix ha generat interpretacions que s’aparten del sentit que té.

Literalment, el momentum és l’empenta generada per un objecte en moviment: un cotxe, per exemple, agafa momentum a mesura que augmenta de velocitat. És un concepte que procedeix del món de la física i el seu equivalent en català, moment, no es fa servir fora d’ella. En canvi, en anglès s’aplica amb freqüència a fenòmens socials per referir-se a la força que agafen gràcies a l’acumulació d’accions per promoure’ls, a la convergència d’impulsos vers un mateix objectiu.

A l’hora d’examinar una força política, és un concepte molt útil, perquè descriu no només el suport amb el qual compta, sinó també l’empenta que té: igual que hi ha coses que, en fred, són molt difícils de fer i en canvi són senzilles en calent, en l’àmbit social un moviment que tingui un suport molt ampli però inert, estàtic, no tindrà les mateixes possibilitats de triomfar que un altre que no tingui tan suport però estigui mobilitzat, actiu.

Fa un any i mig, l’independentisme tenia molta empenta, gràcies al crescendo d’accions prèvies al referèndum del primer d’octubre. Estava mobilitzat i tenia uns objectius clars. Hi havia una dinàmica –un momentum– favorable. En canvi, el Govern central i l’aparell de l’Estat, confinats a una acció purament reactiva per designi de Mariano Rajoy, estaven aturats, desconcertats, tot i que el xoc de trens era imminent.

La maquinària estatal, però, es va posar en moviment, com sabem. Ho va fer de forma lenta, feixuga, però un cop tots els engranatges es van activar l’independentisme no la va poder aturar. Amb l’aplicació del 155, el momentum de les dues forces es va equilibrar.

De llavors ençà l’independentisme, malgrat que en les eleccions de fa un any va renovar la majoria al Parlament, ha anat perdent dinamisme. L’expressió catalana que em ve al cap és que s’ha anat esbravant, que ha perdut l’efervescència que tenia. Segurament té el mateix suport, però és un suport menys actiu, menys mobilitzat.

Els motius són clars: una consciencia bastant estesa que no hi ha una majoria suficient per a la independència, la rivalitat entre els partits independentistes, la manca d’un lideratge acceptat per tothom. A pesar de la incomprensible presó provisional dels dirigents independentistes –sobretot la dels Jordis, que no tenien cap càr- rec públic– i de l’afany més punitiu que constructiu de la dreta espanyola i del seu aparell mediàtic, factors que a Catalunya operen objectivament a favor del sobiranisme, el moviment perd tensió. Torra ho reconeixia implícitament quan parlava de la necessitat de crear un nou momentum. Em pregunto, però, si no està emergint un momentum diferent, a favor de posar els llums llargs i donar una oportunitat al diàleg, encara que només sigui per guanyar temps i reagrupar les forces. Sent la societat catalana com és, l’unilateralisme només pot tenir un suport ampli davant d’un Govern central que es negui a parlar, com el de Mariano Rajoy. Davant d’un Govern que busca la desinflamació, com el de Pedro Sánchez, sempre hi haurà molts ciutadans que preferiran una actitud més conciliadora, més pragmàtica. ERC ja està en aquesta línia. Una part del PDECat, també. La declaració conjunta del 21-D entre el Govern central i la Generalitat reconeixent que hi ha un conflicte i que cal resoldre’l amb una resposta política avalada per la societat catalana és un document que pot donar molt joc. No seria comprensible que el Govern de la Generalitat el menyspreés i propiciés la caiguda de Sánchez.

Diuen que la diferència entre un pessimista i un optimista és que el pessimista pensa que les coses no poden anar pitjor i l’optimista, en canvi, pensa que sí. És evident que la situació pot empitjorar. Aquí tenim Vox per provar-ho. Fins que no passi el judici, una entesa de fons és molt difícil. Però Torra es troba davant la possibilitat d’un nou momentum, una nova dinàmica més favorable al diàleg. No és el momentum que ell esperava. Però la política té aquestes coses: l’atzar li ha posat a les mans, just en el moment que definirà la seva trajectòria, unes cartes diferents. Ell potser esperava èpica i barricades i li ha tocat possibilisme i pressupostos. La història el jutjarà pel que faci amb aquestes cartes, no amb les que ell creia. Tan de bo sàpiga jugar-les.

Aplicat a una força política, el ‘momentum’ descriu no només el suport amb el qual compta, sinó també l’empenta que té L’atzar ha posat en les mans de Torra, just en el moment que definirà la seva trajectòria, cartes distintes a les que ell creia