Convivència

Hi ha dos fenòmens als nostres carrers que exigeixen solucions urgents per evitar que es converteixin en un greu problema de convivència i es qüestionin valors com la solidaritat i la integració, que són senyes d’identitat de la nostra cultura. Em refereixo als menors immigrants ial top manta. I d’aquests dos, el més preocupant i amb més transcendència social a mitjà termini són els MENA (menors no acompanyats), tal com els va batejar la mateixa administració. L’any passat van arribar més de 3.200 nois a Catalunya buscant Eldorado a Barcelona, i molts d’ells, animats per les seves pròpies famílies. No hauríem d’equivocar el diagnòstic. La majoria no són desarrelats, sinó que tenen pares i mares amb qui contacten gairebé diàriament. L’objectiu de la seva sortida de l’entorn familiar és econòmic i tenen la benedicció dels seus progenitors. Aquest és el cas d’en Karim, que vivia a prop de Tànger, treballava en una sabateria i un bon dia va decidir escoltar els cants de sirena d’altres amics que ja eren aquí per dir a la seva mare que creuaria l’Estret. “Què et va dir la teva mare?”, li pregunto. “Em va donar la seva benedicció i em va desitjar sort”, respon. En Karim acaba de fer 18 anys després de passar mesos en centres d’acolliment de menors de la Generalitat. La seva voluntat és estudiar, trobar una feina i prosperar aquí al sector del comerç.

En Karim és un dels molts bons exemples, però gairebé un 20% d’aquests nois han pres el camí de la droga i de la delinqüència. No volen ser tutelats i opten per viure en habitatges ocupats o al carrer. Són una minoria, però estan donant molta feina. Tanta que els ajuntaments que tenen al seu entorn un centre d’acolliment han alçat la veu de protesta i demanen a la Generalitat que, com a tutora legal d’aquests nois, hi posi remei immediatament perquè la petita delinqüència que practiquen crea alarma entre els veïns i genera un efecte indesitjat de rebuig, preàmbul del racisme. Demanen mà dura per a aquestes ovelles esgarriades que amenacen greument la convivència als seus municipis i, el que és pitjor, poden invalidar el treball d’integració que es du a terme amb la majoria d’aquests joves. I és que és molt perversa la via de l’enriquiment fàcil que ofereix el robatori juntament amb la resposta judicial condescendent amb els delictes comesos per aquest col·lectiu protegit. “Cal donar exemple i que es faci visible el càstig a les pomes podrides perquè, altrament, la resta es contaminaran i la reacció de la societat pot ser imprevisible, tal com hem vist a Europa i recentment a Andalusia, amb Vox”, m’explica un dels alcaldes afectats. Sens dubte, no només està en joc el futur d’aquests nois, sinó també el nostre futur col·lectiu.

Una cosa semblant passa amb el top manta, que fa anys que campa amb llibertat a Barcelona i que ha demostrat que es poden vulnerar totes les normes de què ens hem dotat democràticament perjudicant els que sí que les compleixen i que no passi res. Quina resposta social podem esperar per a aquest greuge? Les administracions han d’actuar eficaçment enfront dels problemes que posen en risc la nostra convivència i han de fer-ho per més que sàpiga greu perquè la inacció pot acabar sent més dolorosa i irreparable.

Els municipis que acullen menors immigrants alerten de les conseqüències de l’actual repunt delictiu