Japonisme #MeToo

Llàgrimes d’emoció a la nit de l’estrena de Madama Butterfly, de Puccini. Va ser impossible no sucumbir a aquesta partitura irresistible, gràcies als puntals de la veu de la soprano armènia Lianna Haroutounian, al seu debut liceista, i de la batuta extravertida i apassionada de l’italià Giampaolo Bisanti, tots dos premiats amb les ovacions més unànimes de la nit.

És la tercera vegada que es veu aquesta coproducció del Liceu amb la Royal Opera House de Londres, després de la seva estrena el 2006 i la seva reposició el 2013. Si bé no deixa de tenir el seu atractiu de postal visual, amb els seus assoliments (aparició de l’oncle Bonzo) i defectes (desaprofitar la primera aparició de Butterfly en un fora d’escena és de jutjat de guàrdia). La producció, amb el seu efectisme minimal escènic, contrasta amb el treball actoral dels solistes, que s’han d’enfrontar a un espai obert poc propici a les veus. La llista de sopranos estel·lars que han cantat Cio-Cio-San al Liceu és de categoria: des del debut al paper de la mítica Tebaldi el 1958, passant per Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé o Fiorenza Cedolins, precisament amb aquesta producció, qui, a més, va aconseguir bisar de manera històrica l’ària Un bel dì, vedremo. Això no va acovardir l’art de Lianna Haroutounian, que va mostrar un instrument de lírica amb tints de spinto. Una mica desdibuixada al primer acte, en què només va brillar al terç agut, va guanyar en cos i presència gràcies a una veu que s’adequa

Va ser impossible no sucumbir a la veu de Lianna Haroutounian i la batuta extravertida i apassionada de Bisanti

millor al dramatisme inherent a l’evolució del personatge. L’instrument va guanyar en homogeneïtat, projecció i empastament i va aconseguir una impactant escena final, amb l’ària Tu, tu, piccolo iddio i una mort que va originar la catarsi emocional del públic.

El tenor canari Jorge de León va repetir com a Pinkerton amb solvència i rotunditat als aguts. Va saber adequar la seva personalitat tímbrica al poc grat personatge, tot i que van faltar colors i passió al gran duo d’amor. La Suzuki de la mezzo espanyola Ana Ibarra va aportar qualitat vocal i sensibilitat al seu duo de les flors i el baríton Damián del Castillo va sumar elegància i qualitat timbrica com a Sharpless.

Compacte equip de secundaris, en què va destacar el mesurat histrionisme del tenor Christophe Mortagne com a Goro. Impecable el cor del Liceu, amb un meritori coro a bocca chiusa. L’orquestra va sonar efusiva i plena de matisos: cordes flexibles, detalls de qualitat de l’arpa, fustes emotives i metalls majestuosos, gràcies a la visió cinematogràfica i sinestèsica del mestre Bisanti. Una batuta que va dosificar les escenes com a fotogrames sonors, combinant espectacularitat i detallisme, per a aquest drama que en temps del #MeToo ens recorda que tots som també Madama Butterfly.