La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tricicle, 40 anys compartint
Vam començar el 1979 compartint una barra de maquillatge blanc, un llapis d’ulls negre i un flascó de desmaquillant transparent al camerino compartit del Llantiol, i hem acabat compartint una vida en què hem passat més caps de setmana plegats que amb les nostres famílies, cosa que ens ha convertit en més germans que amics.
Durant aquests gairebé quaranta anys hem compartit somnis irrealitzables que s’han acabat materialitzant, grans malsons que han resultat reals i somnis simples, dels que et porten a dormir fet un rebrec a l’únic racó lliure d’una furgoneta massa compartida.
Hem compartit milers de quilòmetres de viatges cap enlloc en camionetes de sisena mà que anaven a pas de tortuga i molts altres milers més en cotxes que corrien com llebres per una xarxa viària que anava creixent amb nosaltres. Hem compartit trens cada vegada més afilats que han estat espectadors dels avenços de la telefonia mòbil i hem compartit barques, vaixells, patins a vela, ascensors, avionetes, hidroavions, síndromes de la classe turística i, amb el temps, els privilegis de la zona executiva dels vols transoceànics.
Hem compartit estudis, apartaments, pisos, cases, matalassos escampats en aules d’escola, tendes de campanya, llits dobles per a tres, fondes, hotels d’estrelles en número creixent i hotelassos en què hem compartit amb els residents (i sense voler) els molts llibres, plomes i carregadors que hem anat perdent d’un cap a l’altre de totes les geografies possibles.
Hem compartit entrepans, sandvitxos –frescos i durs–, menús barats, menús gastronòmics i menús per oblidar; pica-piques, còctels i càterings –dels bons i dels d’estricta supervivència–; hem compartit esmorzars per la carretera, paelles memorables dels nostres tècnics valencians i sopars interminables que ens han obligat a compartir alkazeltsers.
Hem compartit somriures i rialles amb aquells amics íntims amb qui ens hem anat retrobant cada quatre anys, que és la durada aproximada de l’òrbita dels nostres espectacles. Hem compartit restaurants fidels amb cuiners sense pressa per tancar, restaurants innovadors amb estrelles fugaces i tristos serveis d’habitacions en què s’ha estavellat la nostra gana.
Hem compartit dubtes, preocupacions, nervis i alegries d’estrena. Hem compartit eufòries, mals rotllos i aquell moment de no entendre res quan un crític, en el teu primer espectacle, et recomana que et retiris. Hem compartit les ganes de no retirar-nos, de voler demostrar que teníem molt per fer. Hem compartit ganes de menjar-nos el món, de créixer pels nostres propis mitjans –que és una cosa que l’administració sempre ens ha posat fàcil– i hem compartit l’engrut amb què enganxàvem els nostres propis pòsters, els que anunciaven aquells tres únics dies de Manicomic a la Sala Villarroel, que ens van convèncer que érem una companyia.
Hem compartit hores i hores i hores en aeroports, rodatges, sales d’enregistrament, sales de muntatge, sales d’espera, camerinos, programes de ràdio en què hem hagut d’explicar com vam començar “malgrat que segurament tothom ja ho sap” i hem passat hores i hores posant per a la premsa, sens dubte la part de la promoció que portem més malament, fins i tot per als que ens demanen que “fem alguna ximpleria”.
Hem compartit hores i hores i hores d’exposicions, de cinemes de matinada i d’espectacles còmics que hem vist amb cara de pal perquè, com a públic, el pitjor del pitjor. Hem compartit aventures estrambòtiques, llibres, música en cassets, aniversari en tots els idiomes i hospitals, dels dolents i dels bons, perquè també hem compartit fills que han anat creixent mentre nosaltres érem en un altre lloc.
Hem compartit incendis i alarmes de bombarders en hotels, inundacions, tempestes de neu, més incendis al teatre, apagades al mig d’una funció, triomfals cerimònies olímpiques per les quals ningú apostava, partits del Barça als camerinos, actuacions migranyoses, màquines d’afaitar, els nostres propis programes de ràdio, sèries amb gran audiència, pel·lícules, llibres i aquella broma tan graciosa que ens fan quan només hi anem dos: “Avui tenim la bicicleta”.
Hem compartit un munt de coses, moltes més de les que podem recordar, i totes les hem compartit amb un equip amb què hem treballat braç a braç, braços més curts per als tècnics que comparteixen el nostre dia a dia i braços elàstics per arribar a l’equip que, des de la nostra oficina, controla el què, el com, el quan i l’on del nostre calendari. Hem compartit un munt de coses, i el millor de tot plegats és que hem tingut moltíssim públic per compartir-les, un públic que ens ha compartit amb els seus fills i els seus nets a la recerca d’una de les experiències vitals més gratificants: compartir una rialla, que és el resultat d’un ofici a què ens continuarem dedicant sempre, un ofici tan agraït com ignorat pels cercles culturals: fer riure.