La Vanguardia (Català-1ª edició)
Administrar l’afecte
Són partits de bufanda i barret de llana. A l’hora de triar la bufanda, la casuística és infinita. Hi ha qui s’estima més la superstició vintage d’una autèntica bufanda commemorativa (del centenari, 1999) i qui prefereix el tacte clàssic d’una bufanda sense connotacions futbolístiques. Però és indispensable, sobretot pels que, després de festes, hem de protegir (i dissimular) les dimensions d’una papada de batraci pantagruèlic. Sotmès al sensacionalisme informatiu, el fred no deixa de ser fred. Per escalfar-se, doncs, molts culers busquen un racó en què no soni la monstruosa megafonia per comentar la incomprensible alineació de dijous i el futur de Denis Suárez. No n’havíem parlat mai gaire, d’aquest jugador, però n’hi ha prou amb mitja jugada i una possible cessió amb dret a compra per revifar les brases del mercat i, per extensió, de l’economia del club.
Fa de mal dir, perquè se suposa que els vincles entre jugadors i afició són sagrats, però hi ha futbolistes amb els quals costa mantenir una relació sentimental. Clément Lenglet, per exemple, és un fitxatge eficaç, sobri, perfecte, però, igual que Digne o que Paco Alcácer, és com si fossin conscients que no duraran gaire i actuessin seguint una mena de Mode Mercenari que els impedeix trencar la barrera dels nostres afectes més íntims. Es venen gaire samarretes de Lenglet? I, posats a imaginar, quants nens van comprar la samarreta de Paulinho i, en poc temps, quan se la mirin es preguntaran a qui coi corresponia?
O potser passa que Messi acapara tant l’atenció emocional que impedeix interessar-se per jugadors que tenen l’al·licient de la novetat i la progressió. Enyorarem Munir? Recordo el primer dia que va marcar al Camp Nou i com ens va il·lusionar malgrat que el comparessin temeràriament amb Raúl. Però hem tingut l’oportunitat d’establir uns mínims lligams afectuosos amb Munir? Ell, com altres jugadors, tampoc no hi ha ajudat. Malgrat que la consigna oficial diu que tothom vol jugar amb el Barça, és mentida. Si intentem fer recompte de futbolistes que han passat per l’equip sense pena ni glòria en els últims anys ens espantarem. I alguns ni tan sols s’han pres la molèstia de somriure una mica i de fernos sentir, encara que fos mentida, part de la seva tribu. Hi ha una excepció: Dembélé. No sé si durarà gaire però l’estimo amb una devoció gairebé incondicional perquè, igual que Thelonious Monk quan toca Ruby my dear, trenca tots els compassos i alguns malucs.
Ahir la bufanda també va servir per dissimular algun badall inoportú. Va ser un partit sense ínfules però dels que sumen, que va servir per oblidar l’anterior, per tornar a admirar el monumental moment de forma de Suárez (Luis) i per anar-nos acostumant a un calendari de dos partits per setmana que no sé si tindré prou energia per seguir amb la intensitat que requereix la devoció culer. Entre les conferències de premsa de Valverde d’abans i de després dels partits i la continuïtat dels resultats, del joc i dels debats sobre les alineacions, el mes de gener acaba patint una futbolitis compulsiva que interfereix massa en les nostres vides. Que si penso parlar del gol 400 de Leo Messi? No: trobareu informació de molta qualitat en altres pàgines d’aquesta secció, així que no us entretinc més. El partit d’ahir va servir per tornar a admirar el monumental moment de forma de Suárez (Luis)