La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un fals dilema
Per als tres partits de la dreta, la retòrica de l’última campanya electoral es fonamentava en un dilema: o un està amb els que volen trencar Espanya o amb els defensors de la seva unitat. Els resultats que ha obtingut el seu plantejament no necessiten cap comentari. Però un no està segur que les lliçons d’aquests resultats hagin estat ben apreses, i tem que, en el procés que acabarà amb la formació d’un govern, tornin a recórrer a l’espantall de la ruptura per dificultar pactes que potser seran convenients per aconseguir un govern estable i efectiu. És a dir, que continuïn fent-nos perdre el temps en baralles que no porten a res.
El plantejament de la dreta tenia dos vicis de forma i un error substancial. El primer vici de forma consistia a prendre la part pel tot, erigint-se en els únics defensors de la unitat d’Espanya, el que fan els independentistes que diuen parlar en nom del poble català. El segon és oblidar que els veritables dilemes escassegen, sobretot en política. Presentar una qüestió com a dilema serveix sobretot per veure que la solució no és en cap de les seves banyes, sinó en una altra part. L’error substancial va ser, naturalment, pensar que els espanyols estaven ansiosos de posar fi d’una vegada, a qualsevol preu, a l’assumpte català, i que donarien el vot als que prometessin fer-ho de l’única manera possible: és a dir, per força. Que això no és així és la gran lliçó de les eleccions, i un raig de veritable esperança per al nostre futur. Però encara queda alg a cosa per aclarir. Està bé que diguem que ls independentistes volen trencar Espanya, perquè aquest seria el resultat si aconseguissin el seu objectiu. Però quan l’altre costat proclama el seu compromís de defensar la unitat d’Espanya, donant a entendre que els seus visques a Espanya són els únics autèntics, un es pregunta a quina Espanya es refereixen. De quina Espanya deuen parlar?
Remuntem-nos una mica en el temps, perquè de vegades passa que les aromes que evoca la nostra història, per bé que sigui llunyana, ens ajuden a pensar. Al seu magnífic llibre Imperiofobia y leyenda negra, María Elvira Roca escriu que, des dels seus inicis, la legislació dels regnes de les Índies –s’anomenaven així els territoris d’Espanya a Amèrica– considerava tots els que hi havien nascut, fossin de l’ètnia que fossin, subjectes dels
mateixos drets que els nascuts en qualsevol altre lloc de l’imperi (pàgina 296). Perquè aquests drets es poguessin exercir en tota la seva plenitud, la Corona va establir a les Índies òrgans que examinaven els aspirants a exercir la medicina (no s’havia d’anar a examinar-se a Madrid!). A més, al final del seu mandat, un funcionari s’havia de sotmetre a l’anomenat “judici de residència”, que se celebrava al lloc on el funcionari exercís la seva funció, d’aquí el nom: no calia que jutges, fiscals, defensors i testimonis viatgessin a Madrid per poder-hi participar. Però en el regnat de Carles III els judicis importants van passar a celebrar-se a Madrid, i d’aquesta manera van anar caient en desús fins a desaparèixer el 1812. “L’administració borbònica, que no va entendre mai el sistema imperial habsburgès, tan generós i flexible, va fer tots els possibles per convertir Amèrica en una colònia a la manera francesa o anglesa [...] el sistema [...] es va demostrar incapaç de generar estabilitat i no va poder durar més que unes dècades” (pàgina 310). No és forassenyat pensar que aquesta pèrdua d’autogovern per part dels territoris de les Índies contribuís a crear un clima favorable als moviments d’independència. És molt possible que Carles III tingués motius de pes per fer el que va fer, però, pel que fa a a les Índies, el resultat no va ser bo.
Així com hi va haver diverses maneres de concebre l’imperi espanyol en el seu moment, avui també hi ha diverses maneres de concebre Espanya; i així com algunes concepcions de l’imperi van tenir èxit i d’altres no, també hi ha maneres de concebre Espanya que poden tenir futur i d’altres que no. Per elegir cal tenir en compte tant el context exterior com la nostra pròpia història. En un món que sembla que s’està configurant en grans blocs, amb una Europa farcida de dubtes i reticències sobre el seu futur, no sembla que aquest sigui un moment favorable perquè una Catalunya independent emprengui una navegació en solitari. La nostra història, d’altra banda, mostra a cada pas la fragilitat d’un model que toleri malament la diversitat. El que és cert dins de Catalunya –i que faria ingovernable una Catalunya independent– ho és també per a Espanya. Estem condemnats a un règim descentralitzat, l’únic que permet transformar les tensions internes en impulsos de progrés. La unitat d’Espanya haurà de ser així, eludint el fals dilema que ens han plantejat. Una navegació cap al desconegut, sí, però preferible a la unitat que un intueix darrere de molts visques a Espanya: la d’una Espanya en la qual molts hem viscut. Una, però ni gran ni lliure.
La nostra història mostra a cada pas la fragilitat d’un model que toleri malament la diversitat