L’abraçada no és el que era

ALGUN dia caldrà preguntar a Pedro Sánchez i a Albert Rivera “cuándo se jodió lo suyo”. L’expressió la va formular Mario Vargas Llosa a Conversación en la catedral (1969), referida al Perú. Fa poc més de tres anys els dos polítics firmaven el pacte al Congrés per a un govern reformista i de progrés, amb el quadre El abrazo de Juan Genovés com a decorat. Sánchez i Rivera, amb vestit blau i camisa blanca, van posar la seva firma a un document amb 200 propostes que era el pròleg per investir el líder socialista. Només hi havia un petit problema: no sumaven. Entre tots dos assolien 130 diputats (90 i 40), que van ser insuficients per desallotjar Mariano Rajoy de la Moncloa. Curiosament, el PP va obtenir 123 escons, els mateixos que va aconseguir el PSOE el 28-A.

És possible que la seva mala relació sigui resultat dels atacs que va rebre Sánchez la tardor del 2018, quan Rivera va sembrar dubtes sobre la seva tesi doctoral. El president de Ciutadans va guanyar protagonisme amb aquest tema, arribant a

saltar-se el reglament per canviar una pregunta de l’ordre del dia a fi de tornar a qüestionar l’autoria del seu treball. Sánchez s’ho va prendre com un assumpte personal, la qual cosa seria una explicació. Però en la política espanyola hem vist atacs més virulents i punyalades més profundes que no han estat obstacle per assolir acords i pactes.

Rivera va escenificar ahir la seva distància amb el president del Govern. Li va traslladar la negativa a votar a favor de la seva investidura i va dir en públic que li havia comunicat que exerciria una oposició ferma, lleial als espanyols, lliure, sense complexos i amb sentit d’Estat. També ho va fer Sánchez: el dia abans Casado es va reunir amb els periodistes a la sala de premsa del consells de ministres; en canvi, Rivera va comparèixer al salonet del briefing. El líder de Cs no ha fet cas del Financial Times ni del Santander. No hi ha res com estar encantat d’haver-se conegut.