El 26 no serà el 28

i es van posar d’acord ahir a començar la campanya del 26 de maig amb un missatge positiu per al sentimental poble d’esquerres. No hi ha baralla, ara per ara. Vaporosa expectativa d’un acord entre el Partit Socialista i la coalició Unides Podem sobre la governació d’Espanya els pròxims quatre anys, sense entrar en més detalls.

La campanya no començarà com el rosari de l’aurora socialista. Ni Juan Negrín ni Julián Besteiro. Ni certesa d’un nou Front Popular ni clàusula d’exclusió atlantista. Bon rotllo i al juny ja veurem què passa.

L’acord consisteix a no fer el número davant d’unes eleccions locals que es presenten difícils per a la conjunció de les esquerres. Per dos motius. En primer lloc, perquè el 26 no serà el 28. La gran mobilització electoral de les generals (75,75% de participació) no serà fàcil de reproduir en els comicis municipals, autonòmics (en dotze comunitats) i europeus de finals de maig. En segon lloc, perquè en els ajuntaments i en la majoria de les autonomies el camp és més obert, sense les restriccions que han afectat Vox en les províncies més petites, perquè aquest partit va quedar classificat en cinquè lloc. La suma de les tres dretes pot ser més fàcil d’aconseguir en l’àmbit local, ja que n’hi ha prou de superar el 5% dels vots per obtenir representació en els consistoris locals i en la majoria de les assemblees autonòmiques.

Vistos els resultats de les generals, la por o el recel davant l’extrema dreta no serà tan intens el 26 de maig i, al seu torn, Vox llençarà menys vots a la paperera. Sense la restricció de les circumscripcions electorals petites, el model Andalusia té més

L’esquerra pacta no fer-se mal a les eleccions locals, en les què Vox pot pesar més amb menys vots

possibilitats de reproduir-se. Amb menys del 10% dels vots –amb electors defraudats que poden tornar a la casa mare del Partit Popular–, Vox podria aconseguir el 26-M una quota d’influència política més gran que la conquerida en el Congrés, on els seus 24 diputats tindran una funció testimonial. (Una funció que no s’hauria de menysprear, ja que el Congrés pot esdevenir aquests propers quatre anys un excel·lent portaveu per al partit ultra.)

Pensem, per exemple, en l’Assemblea de Madrid, on seria perfectament possible una majoria de les tres dretes, totalment condicionada per Vox, davant d’una esquerra dividida en tres ofertes: PSOE, Unides Podem i la plataforma Més Madrid, encapçalada per Íñigo Errejón, una plataforma que pot tenir dificultats per superar el 5% dels vots. Que ningú no es faci il·lusions: enlloc no està escrit que les eleccions municipals i autonòmiques hagin de ser un passeig triomfal per a les esquerres. Una altra cosa són els comicis al Parlament Europeu, en què el PSOE, amb la bandera europeista ben desplegada, pot arribar a superar el 30% a què no va aconseguir arribar en les generals.

En poques paraules, Sánchez i Iglesias han pactat mantenir intacte el capital acumulat el 28 d’abril per mirar de transformar-lo en alcaldies i majories parlamentàries en les assemblees autonòmiques. Amb tota seguretat van parlar bastant de Madrid: de la Comunitat i de l’Ajuntament. Madrid serà pedra de toc del 26 de maig.

Tàcticament, la ronda de contactes a la Moncloa ha estat beneficiosa per a Sánchez. Ha estat una ronda cesarista. El líder socialista ha exhibit la corona de llorers. S’ha reafirmat com a cap de l’Executiu, sense disposar encara d’un pacte d’investidura. Ha volgut apuntalar Pablo Casado davant d’Albert Rivera i ha pactat sense pactar amb un Pablo Iglesias que està afinant la seva astúcia. Fa un any que l’esquerra espanyola no es tira els trastos pel cap. Estem davant d’un esdeveniment històric.