Vigència periodística de Camus

L’actualitat d’Albert Camus s’ha posat en relleu novament a les II Trobades Literàries Mediterrànies celebrades a Sant Lluís, Menorca, la neta vila blanca, rectilínia, fundada durant la breu dominació de França del 1756 al 1763. Primavera suau, sol matiner, pedres calcàries que marquen l’ordre i les partions d’una illa perfectament trossejada pels minifundis ancestrals. D’aquesta petita localitat va emigrar a Algèria, fa més de cent anys, l’àvia d’Albert Camus en el trajecte a la inversa del que milers d’africans fan avui cap a Europa per trobar feina i nous horitzons vitals.

Tres dies de debat en què destacats experts camusians, molts d’ells francesos, van compartir el bagatge literari, combatiu i rebel de l’autor de La pesta amb mig centenar d’artistes, pensadors i periodistes que van interpretar l’obra de Camus des d’angles molt diversos. La seva obra és de gran actualitat perquè ressalta conceptes universals com la justícia, la veritat, la llibertat, la compassió i l’intent de distingir entre el bé i el mal en la condició humana.

En els seus escrits a la revista

Combat, òrgan de la resistència durant la França de Pétain, sotmesa a l’ocupació nazi, parla molt d’Espanya i de les seqüeles doloroses de la Guerra Civil. Un llibre amb els articles sobre Espanya es va editar a Mèxic el 1966 i fa poc s’ha reeditat amb el títol original d’España libre.

En un d’aquells articles, publicat el setembre del 1944, Camus parla de periodisme i de llibertat. En la meva intervenció en una taula rodona vaig citar una de les seves frases que tenen avui tanta vigència com llavors: “Es vol informar ràpid en comptes d’informar bé. La veritat no hi surt guanyant”. Amb una afirmació tan senzilla retrata el perill del periodisme precipitat.

Les notícies falses són tan velles com els segles i solen difondre la maldat en temps convulsos disfressades de rumors, mitges veritats, anonimats, mentides i burda propaganda. La guerra i els seus preparatius són terreny adobat perquè les

fake news esgrimeixin falsedats que es converteixen en catastròfiques realitats. Donald

Trump no ha llegit Camus ni res.

Va ser molt crític amb la premsa que “abans de la guerra estava perduda en els seus principis i en la seva moral”. “La preocupació dels diners i la indiferència cap a les coses importants van aconseguir donar a França una premsa que, llevat de rares excepcions, no va tenir cap altre objectiu que augmentar el poder d’uns quants mentre debilitava la moralitat de tots”, va dir.

L’Albert Camus periodista guarda una certa semblança amb el periodisme que va practicar George Orwell. Tots dos van intentar descriure la crua realitat que afectava els més fràgils i desfavorits. Els dos van seguir els plantejaments del comunisme, i els dos, cada un a la seva manera, van dir un no rotund a les brutalitats de Stalin. També tots dos es van rebel·lar contra la injustícia i les arbitrarietats comeses pels més forts.

Camus deia que cada vegada que un home al món és encadenat, tots nosaltres quedem encadenats. La llibertat ha de ser per a tothom o per a ningú. Aquesta és l’única forma de democràcia que mereix el sacrifici de tots. Tenia una forta preocupació per la llibertat humana, la justícia, la pau i l’eliminació de la violència.

Al manuscrit que es va trobar al cotxe després de l’accident que li va segar la vida prematurament el 1960 hi havia l’autobiografia d’infantesa que seria publicada pòstumament sota el títol d’El primer home. Hi explica la mort del seu pare a la batalla del Marne a la Gran Guerra (1914) quan ell només tenia un any, una mare analfabeta en una Algèria pobra i a una colònia dominada per la cultura i el poder de França. Són metàfores de les seves vivències de la guerra que apareixen al relat d’Oran, aquella ciutat “plena d’adormits desperts que no escapaven realment a la seva sort sinó aquelles comptades vegades que, a la nit, la seva ferida, en aparença tancada, s’obria bruscament”.

El seu esperit de rebel·lia es temperava en un esperit de moderació, un distanciament per comprendre millor la realitat, propi d’un moralista que distingia sense vacil·lar entre el bé i el mal però que s’abstenia de condemnar la flaquesa humana.

El personatge central de La pesta, Monsieur Rieux, no dona solucions a les desgràcies, ja que Camus era un moralista però no un moralitzador. Diu Rieux: “De moment hi ha uns malalts que cal curar. Després ells reflexionaran i jo també. I el més urgent és curar-los. Jo els defenso com puc”.

Em quedo amb una seqüència del seu discurs d’acceptació del premi Nobel de Literatura el desembre del 1957: “Per definició l’escriptor no pot posar-se al servei dels qui fan la història, sinó al servei dels qui la pateixen”. La rebel·lia més rotunda és la de qui sap dir no des de la llibertat. L’enhorabona als que han impulsat a Sant Lluís l’estudi de l’obra d’Albert Camus.

Tenia una gran preocupació per la llibertat humana, la justícia, la pau i l’eliminació de la violència