Cal negar el micro al fatxa?

Per què no traieu al diari els de Vox? Per què no els treu ningú?”. La pregunta era informal, però me la va fer algú molt seriós amb un sòlid bagatge polític de centreesquerra. No vaig saber contestar-li, però vaig murmurar alguna cosa com ara “si no els traiem i les enquestes ja els donen el 15% dels vots, imagina’t si els traguéssim”. Però avui no n’estic tan segur.

La ultradreta ha obtingut un de cada deu vots dels espanyols. Per sota de les seves expectatives, però molt per sobre del previsible per a una força extraparlamentària: haurien estat més o menys votats d’haver estat tractats amb menys prevenció pels mitjans de referència?

Els fatxes, com els xampinyons, creixen millor a les ombres, o hem de felicitar-nos d’haver evitat una plaga al negar-los el micro?

Una resposta és que el cinturó profilàctic entorn de Vox ha evitat que posessin un peu, com els Salvini, Le Pen i Orbán –teledirigits per Steve Bannon des del monestir alt-right d’Anagni–, als jardins de la Moncloa.

Si ha estat així, ens hauríem de felicitar per haver-los negat els micros més respectables, malgrat que algun lector s’hagi quedat sense saber com raonen –si és que raonen, dirien d’altres– els líders de la ultradreta. Aquesta seria, per tant, la línia a mantenir a partir d’ara respecte a Vox pels periodistes demòcrates: ignorar-los.

Però, i si els fatxes no han arrasat precisament perquè, velis nolis, hem donat publicitat a gran part del seu programa? I si la difusió dels seus propòsits de generalitzar la possessió d’armes, criminalitzar l’avortament, segregar les escoles o liquidar l’Estat de les autonomies ha espantat el votant? I si el xampinyó fatxa s’encongeix sota els focus?

Una pista en aquest dilema la proporciona el mateix comportament dels líders de la ultradreta a Europa: busquen la màxima exposició mediàtica, però només la que proporcionen els algoritmes a les xarxes. Volen parlar amb els seus seguidors, però sense entrevistadors emprenyadors, perquè el que més tem un mentider és una pregunta intel·ligent i el bon periodisme consisteix a ferles. Són l’única llum que liquida un bolet verinós.

Un periodista no és un algoritme a la recerca ximple de més clics: la seva missió és donar context al text i contrastar amb dades cada afirmació populista fins a demostrar que cada problema complex té una resposta clara, simple i errònia. I que als països que permeten portar armes a tothom, les taxes de criminalitat quintupliquen la nostra.