Elogi del desengany

Anna Magnani acostumava a enganyar-se com a mètode preparatori. Fins a l’extrem de pensar que no guanyaria mai un Oscar, raó per la qual –a part del seu pànic a l’avió– no va assistir a la cerimònia en la qual seria guardonada amb l’estatueta pel seu paper a La rosa tatuada. En la recreació de la seva vida realitzada per l’actriu Arantxa de Juan es percep contínuament l’anticipació al desastre. Es tracta d’una brillant actuació i una audaç posada en escena que té lloc al seu propi domicili, al carrer del Desengaño de Madrid. L’obra arrenca a l’habitació de la intèrpret, a les fosques, ella sanglotant de dolor al llit i el reduït públic, la meitat assegut, la meitat dret, reprimint la tos.

Magnani va tocar tan fons amb el neorealisme que va arribar a detestar la màgia. Es va fer a si mateixa amb molt talent, elevades exigències i massa alcohol. El temperament va ser el seu refugi, el seu fatal autoengany per suportar abandonaments –començant pel dels seus pares–, enveges, silencis, malentesos, ruptures. I aquell acte final propi d’un The end de melodrama hollywoodià:

Roberto Rossellini, el gran amor de la seva vida (que la va substituir per Ingrid Bergman), acompanyant-la a l’hospital on va morir. Contra tot pronòstic, segons ella mateixa, a la Nannarella li van donar un Oscar, i l’amor de la seva vida la va escortar en la seva mort.

L’autoengany és un assumpte reservat a les dives, només a elles se’ls pot perdonar que s’enceguin de glòria. N’hi ha de venials, per exemple, pensar que no et truca ningú pel teu aniversari perquè coincideix amb el dia de la Mare, i de