La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’interès de Barcelona pels edificis alts disminueix
La ciutat aparca el creixement amb ‘gratacels’ com plantejava antigament i fan altres urbs
A començaments de segle Barcelona va viure una revolució urbanística important derivada de la construcció de la zona del Fòrum i de la prolongació de la Diagonal al Poblenou. El govern de Joan Clos va decidir obrir la veda per construir edificis alts després de l’èxit de les dues torres –Mapfre i hotel Arts– a la Vila Olímpica. La lluita entre ciutats per retenir grans grups empresarials va ser un dels motius de la proliferació d’aquests gratacels. Les grans companyies fitxaven arquitectes estrella perquè els dissenyessin les seus corporatives i així els ajuntaments s’asseguraven la presència d’empreses importants a la ciutat. Barcelona no va ser aliena a aquest procés en què es van veure immerses la majoria de les urbs, però la crisi va aturar aquesta tendència, i, malgrat que a Madrid es manté la febre de les construccions altes amb el desenvolupament de Chamartín, es pot dir que a la capital catalana aquest tipus d’estructures s’han frenat –ara l’alçària màxima se situa per sota dels 100 metres– i el debat entre els arquitectes és un altre. Ja no és només si la capital catalana pot créixer i ha de créixer cap amunt més enllà de la Sagrada Família, que tocarà sostre el 2026 i regnarà al cel barceloní. La qüestió que es discuteix és si Barcelona s’ha de densificar i guanyar més habitants, convertir-se en una gran urbs d’escala metropolitana i humana, amb menys trànsit i on els edificis alts, aquí sí, serveixin per acollir més habitatges i ajudar a concentrar la gestió de certs recursos.
“Barcelona no és una ciutat per abusar de les alçàries”, assegura l’arquitecte Carles Ferrater, del despatx OAB (Office of Architecture in Barcelona), que considera que les ubicacions d’aquest tipus d’immobles han de ser molt meditades, sobretot al centre de la ciutat. Posa com a exemple el que creu que és el gratacel que funciona més bé a la ciutat, l’edifici de L’Illa Diagonal, de Rafael Moneo; en aquest cas, horitzontal. Per això, més enllà que els immobles es construeixin en alçària o no, proposa projectes imaginatius i emblemàtics que poden ser “gratahoritzons”, per posar un exemple, en llocs estratègics de la ciutat. “No podem competir amb
Carles Ferrater i Oriol Clos consideren prescindibles les torres altes
La Sagrada Família serà l’immoble de més alçària de la ciutat, amb 172,5 metres
ciutats asiàtiques en la construcció de grans edificis. No necessitem un downtown –diu Ferrater–, però podem aportar arquitectura més imaginativa i amb més beneficis per als barcelonins”.
El que va ser arquitecte en cap de l’Ajuntament en el mandat de Jordi Hereu, Oriol Clos, considera que els edificis en alçària no han acabat de funcionar bé a la ciutat. “L’experiència no és interessant, i em pregunto si potser és producte de la mateixa estructura física de Barcelona, que fa prescindibles aquest tipus d’immobles”, expressa. A parer seu, els gratacels no interactuen amb l’espai que els envolta, i el paradigma d’aquest fet és la torre Glòries, amb una entrada a la part del darrere gairebé inapreciable, “com si no li importés el que passa al seu voltant”. Amb tot, explica que no està en contra d’aquestes estructures, que són beneficioses per fer una gestió eficient dels recursos i alliberar espai verd, i lamenta que l’edifici de la Núvia, de Frank O. Gehry, de 145 metres no sigui una realitat.
Per l’arquitecte Enric Massip, autor de la torre ZeroZero, seu actual de Telefónica i un dels últims