L’interès col·lectiu, l’escala metropolitana

Les ciutats han de créixer en amplada o en alçària, en horitzontal o en vertical? En el debat teòric, la ciutat densa, amb elements verticals, s’imposa. El model de la ciutat dispersa està desfasat: consumeix molt de territori i molta energia, i tot ho encareix, del transport escolar a la recollida d’escombraries. A més a més, la migració del camp a la gran ciutat és planetària i imparable. Ja hi ha unes 30 ciutats amb més de 10 milions d’habitants, començant per Tòquio, que voreja els 40. L’any 2030, 5.000 dels 8.000 milions d’habitants de la Terra viuran en ciutats. Ara bé, cada ciutat és un món. No val la mateixa fórmula per a Londres, Houston o Bombai. Cada ciutat té la seva història, la seva escala, els seus recursos... i les seves virtuts. I si aquestes li han donat una faiçó agradable, a la mesura humana, com a Barcelona, seria insensat desfigurarla. Això significa que Barcelona no ha d’aprovar més edificis alts? No. Significa que ha de seguir criteris d’interès col·lectiu per decidir on els aixeca i, a més, fer-ho amb una certa mesura. Ara fa trenta anys aquesta tipologia aquí encara es relacionava amb la de l’edifici singular de l’època del batlle Porcioles. Però en aquest període hem assistit al naixement de dos downtowns: el del Fòrum, al costat de Sant Adrià, i el de la plaça Europa a l’Hospitalet. El primer va créixer seguint un model aliè al de la ciutat, quan l’Ajuntament pagava el deute olímpic i va demanar ajuda a promotors dels EUA, que van fer el que els va venir de gust a Diagonal Mar. El segon, quan l’Ajuntament de l’Hospitalet va voler deixar de ser pati del darrere de Barcelona i convertir-se en nova àrea de centralitat metropolitana. Amb tan bona fortuna –la bombolla immobiliària llavors estava en un gran moment– que quan va vendre parcel·les a diversos operadors va assegurar beneficis aleshores i per al futur. En aquests dos exemples hi ha, potser, les claus d’un futur creixement vertical de Barcelona: no hauria de ser extensiu, ni mancar del vistiplau del sector públic. I hauria de respectar la identitat de Barcelona, internacionalment apreciada, alhora que ser conscient de la seva realitat metropolitana i, en conseqüència, plantejar el creixement en alçària a l’esmentada escala.