La Vanguardia (Català-1ª edició)
Magí Camps
La Universitat Autònoma de Barcelona celebra el 50è aniversari i s’ha fet un regal que no tothom es pot fer. Ha incorporat Joaquim Maria Puyal al seu claustre de professors. Ho va anunciar la rectora, Margarita Arboix, ahir al matí, en l’acte en què va ser distingit com a doctor honoris causa. Una cosa porta l’altra. El regal també ho va ser per a tots els que van voler acompanyar Puyal a Bellaterra. Menys els que són a Liverpool amb el Barça, els altres hi eren tots: mestres i alumnes del mestre, cares populars, el món acadèmic i professional de la ràdio i la televisió, com Sebastià Serrano, Jordi Mir, Joan Veny, Joan Martí, Antoni Bassas, Mònica Terribas, Nina, Christian Garcia, Isabel Bosch, Saül Gordillo, Xavier Bosch, Xavier Graset, Albert Mora, Sol Bolós... I Puyal no va decebre.
Amb 70 anys acabats de fer, ara que ja no transmet els gols de Messi i ha passat a ser membre emèrit de la Secció Filològica de l’IEC, Puyal ha estat reconegut amb la Medalla d’Honor al mèrit esportiu de l’Ajuntament de Barcelona i, ahir, amb el doctorat honoris causa de la UAB. Per agrair aquest honor, va regalar als assistents una lliçó magistral en tots els sentits. Encara Puyal.
El padrí encarregat de la laudatio, el catedràtic de Comunicació Miquel de Moragas, va qualificar Puyal de “comunicador en el sentit més humanista de la paraula, sempre compromès amb el servei a l’audiència”. Moragas va recordar que va aconseguir entrar a les llars
“És un comunicador en el sentit humanista de la paraula”, afirma Moragas del nou doctor honoris causa
catalanes, que “no estaven acostumades que entressin a casa seva amb aquelles noves formes”, i va bastir “una nova cultura massiva i d’entreteniment en català”. Encara Puyal.
Després dels parlaments inicials, diploma, medalla i salt al camp. La veu va prendre forma d’home i va pujar al faristol. Per a l’ocasió, Puyal va voler explicar com entén ell la comunicació: “Voler ser entès i voler entendre”. Va agrair els cinquanta anys que s’ha dedicat a la comunicació –“No em puc queixar”–, però va voler confessar “certa decepció, per la desaparició del pensament pel poder de les xarxes”. Ironitzant amb el llenguatge actual, va proclamar: “Avui la banalitat és tendència”. Encara Puyal.
I llavors, en un espectacle de llum i so (fotografies, vídeos, veus radiofòniques, dibuixos, gràfics...), ple de sorpreses i de moments emotius, va desglossar els deu punts de la seva teoria de la comunicació: la paraula, la veu, el to, el ritme, l’estil, la mirada, l’escena, el tacte, la llengua i l’honrada subjectivitat. En un discurs a favor d’una societat més justa, en què la comunicació té un paper fonamental, va resumir els deu punts en un: “La voluntat de comunicar”. Les últimes paraules van ser un record emotiu per a la seva mare: “Avui, amb aquell somrís m’ho diu tot”. Encara Puyal.
El cor de cambra de la UAB va interpretar la cançó Messi, amb lletra i música de Bruno Oro, amb un àudio de Puyal al final cantant un gol de Messi. Després de tocar el cel amb el partidàs de Puyal, la rectora, amb tota la raó del món, va dir que poc s’hi podia afegir. Hi ha casos en què caldria saltar-se el protocol en benefici de la paraula, la veu, el to, el ritme, l’estil, la mirada, l’escena, el tacte, la llengua i l’honrada subjectivitat. En resum, la voluntat de comunicar.