Les dones maltractades tarden gairebé nou anys a denunciar l’agressor

Gairebé nou anys, una eternitat. Exactament vuit anys i vuit mesos. És el temps que tarda de mitjana una dona maltractada a denunciar, a fer pública la seva situació, a explicar que viu a l’infern a casa seva, mentre fa la seva vida com si no passés res. Gairebé nou anys! Però per què aguanten tant temps? No hi ha una sola resposta, però sí moltes raons: perquè té una por atroç de la reacció de l’agressor, perquè es pensava que ho podria resoldre sola, perquè es negava a veure’s com una dona maltractada o perquè li semblava que la culpa del maltractament la tenia ella, la víctima, que no feia les coses bé.

Són algunes de les conclusions de l’estudi sobre El temps que tarden les dones víctimes de gènere a verbalitzar la seva situació, elaborat per la Fundació Igual a Igual i coordinat per la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere. El treball se centra en la resposta de 1.200 dones víctimes d’atacs masclistes que van recórrer entre el novembre del 2017 i el març del 2018 a les oficines de suport de les comunitats autònomes.

La investigació demostra que hi ha una correlació clara entre l’edat de la víctima i el temps que passa fins que denuncia la seva situació: les joves d’entre 18 i 25 anys reaccionen abans al maltractament (tarden dos anys i deu mesos), mentre que les que superen els 65 tarden una mitjana de 26 anys. Les que tenen entre 56 i 65 anys denuncien després de patir maltractament dues dècades. I dotze anys i vuit mesos és el que tarden les víctimes entre els 46 i els 55 anys a verbalitzar el que estan passant.

Les càrregues familiars són un dels frens més poderosos per sortir de l’entorn de violència: com més gran és el nombre de fills, més és el temps que es tarda a verbalitzar la situació de maltractaments. Així, les dones amb tres fills o més tarden una mitjana de dotze anys i dos mesos a denunciar, i les que tenen dos fills, una mitjana de deu anys i dos mesos.

El menor temps és per al grup de dones que no tenen fills, tres anys i cinc mesos. Pel que fa a les primeres, les que tenen fills més petits fan abans el pas de posar fi a aquella situació.

La dependència econòmica és un altre dels factors que hi influeixen. Un 28% expliciten que la falta de recursos és l’element clau per aguantar l’infern en què viuen. Un altre 23% justificaven el retard a l’hora de denunciar perquè es pensaven que no podrien tirar endavant amb les càrregues familiars que tenien.

Però no s’ha d’enganyar. Hi ha dones maltractades en tots els estrats socials i de tota condició. Segons aquest treball, les víctimes de violència masclista amb estudis de batxillerat, graus superiors

Les víctimes amb més nivell d’estudis i més ingressos verbalitzen el maltractament al cap d’onze anys

i universitaris tarden una mitjana de set anys a denunciar, mentre que les que han fet un màster, el doctorat i postdoctorats endarrereixen la denuncia fins als dotze anys. En aquesta línia, les dones amb ingressos més alts (a partir de 2.000 euros al mes) denuncien al voltant dels onze anys.

Però per què una dona aguanta tant temps la violència? En la majoria dels casos, per la por de la reacció de l’agressor, perquè es pensaven que ho podrien resoldre soles (45%) i perquè no es reconeixien com a víctimes de violència de gènere (36%).

Anys i anys vivint un infern, fins que un dia decideix posar-hi fi. I aquest dia arriba no tant pels fills o perquè la situació econòmica hagi millorat. No arriba, segons la investigació, perquè la dona sent que ja no ho pot suportar més. Aquella última pallissa, aquell últim insult, aquell últim menyspreu han estat la gota que han fet vessar el gas. I, finalment, arriba el ja n’hi ha prou!