La Vanguardia (Català-1ª edició)
Desconfiï del que veu
El Palazzo Grassi venecià exposa 80 obres de l’artista belga Luc Tuymans, un mestre de la figuració del segle XXI
No hi ha cap terme més ambigu que art modern i contemporani. Successives teories fan retrocedir el seu començament a l’últim quart del segle XIX i no n’hi ha cap que li posi fi. En tot cas, de l’espectacular monogràfica de Luc Tuymans (Bèlgica, 1958), mestre flamenc de la figuració, al Palazzo Grassi de Venècia, emergeix la noció d’una pintura figurativa del segle XXI.
Advertència del mateix Tuysmans, en el regnat actual de la imatge: “Desconfieu del que veieu”. Una altra, potser per contrarestar precisament les acusacions d’ambigüitat que pesen sobre la seva obra: “Hi podria haver múltiples maneres d’apreciar una imatge, i és això el que m’agrada”.
L’exposició està repartida en 27 sales, introduïda per un imponent mosaic en marbre,
Schwarzheide, fet aquest any expressament per a l’atri del palazzo, a partir de la seva tela del mateix títol del 1986, que al·ludeix a un camp nazi de treballs forçats, gran obsessió de Tuysmans. Es mostren vuitanta obres, el treball de “qui no representa el que veu, a la manera d’un mestre antic, sinó que reprodueix imatges”. Ho explica el sòlid catàleg (italià, anglès, francès, editat per Marsilio) i, més manejable, un llibret de 47 pàgines titulat, com l’exposició,
La pelle (homenatge a la novel·la de Curzio Malaparte). Per descomptat que no cal saber-ne per emocionar-se o divertir-se, però el coneixement aporta una altra dimensió. Si el visitant, que fins i tot pot trepitjar el mosaic de l’atri, el jutja bucòlic, canvia d’idea amb la lectura: el 1986 Tuymans es va inspirar en dibuixos de presoners dels nazis.
Més del mateix amb un bodegó en què “dues pomes floten en el blanc de la tela”. Ho desxifra l’autor. “La meva dona –l’artista veneçolana Carla Arocha– era a Nova York quan van caure les torres. Però esclar, no pintaria l’avió que s’incrusta en una torre”.
Amb fama d’introvertit, el pintor és, tot i així, accessible. I encara més per a la premsa espanyola. Perquè el nom de la seva ciutat, Anvers, significa literalment, en francès, embarras (vergonya). “De la nostra sang, sovint espanyola, va néixer a Amsterdam, al segle XVII, el port més important del món conegut. Sense la guerra de 80 anys del nord protestant
contra el sud, associat a la molt catòlica Espanya, Amsterdam s’hauria convertit en Nova York”.
Tuymans es considera “catòlic per influència familiar”. Reconeix un mestre per sobre de tothom –“la meva revelació, amb 8 anys, a Bruges”–: Jan van Eyck, “infernal en la seva profunda visió d’un cert realisme” i “el primer pintor que sense eludir l’obligatori tema religiós va transcendir la imatge mimètica del cristianisme. Va percebre que l’obra s’ha d’obrir al món”. El seu quadre preferit, Els Arnolfini (1434), és a la National Gallery de Londres. Tuymans està convençut que Velázquez va veure aquest quadre, “que va anar a Espanya i li va inspirar Las meninas (1657), per la seva intel·ligència visual, el seu realisme, el seu rebuig de tota emoció patètica”. Una altra influència: “Mondrian, descobert a la Haia, gràcies a un oncle matern”.
De la seva família diu que durant la Segona Guerra “del bàndol holandès eren resistents; i, del costat flamenc, col·laboracionistes. Tinc 6 anys quan ho comprovo en un àlbum de fotos: un oncle meu fa la salutació hitleriana. Morirà amb 16 anys al front per culpa de la meva àvia francòfona. Fanàtica, va empènyer al front els seus tres homes, el 1943, quan tot estava perdut per als nazis”.
Des dels 6 anys se sabrà pin
Tuymans pinta sota una llum molt grisa, i en aquesta tonalitat troba la profunditat de la pintura
tor. “Jo era gairebé autista. Només dibuixava. Hi va haver un concurs de dibuix i vaig guanyar entre 150 nois. Em va semblar un mitjà per ser acceptat”. En fi, la seva paleta i fins i tot el desenfocament de certes obres seves provenen d’Anvers. “Com Van Eyck abans o Michaël Borremans avui, pinto sota una llum molt grisa i intensa. No és il·lusori, com la perspectiva. En aquesta tonalitat que ens és familiar hi ha la profunditat de la pintura, la seva temperatura”.
La monogràfica de Tuymans, al Grassi, coincideix amb Luogo e Segni, en la Punta della Dogana, setena mostra en deu anys d’activitat d’aquest centre. A les dues plantes, amb Venècia com a fons dels finestrals, s’hi exposen més de cent obres de 36 artistes, majoritàriament de la col·lecció François Pinault. Les dues exposicions, més una altra a Lilla i la imminent fundació parisenca, que obrirà al febrer a la que va ser Borsa de Comerç, coincideixen amb un llibre revelador i estrany, François Pinault artiste contemporain (Albin Michel), de José Alvarez (Santander, 1947).