Goethe i Montserrat

Goethe no va posar mai els peus a la península Ibèrica. Però quan l’antropòleg del llenguatge Wilhelm von Humboldt va venir-hi a fer un viatge d’estudis, l’any 1800, Goethe li va demanar que li anés enviant informacions per a una obra monumental que tenia en projecte. Per anar ubicant la procedència de les cartes que Humboldt li enviava, va clavar a la porta del seu taller un mapa d’Espanya. “És així com us acompanyo en el pensament –escriu el de Weimar–; espero avançar de mica en mica amb la vostra guia”.

Humboldt arriba a Barcelona el 15 de juny del 1800. La laboriositat que observa pel país li recorda els Països Baixos. I diu l’hispanista Farinelli, quan en parla, que Catalunya llavors era coneguda com “l’Holanda del Sud”. Humboldt descriu a Goethe “els encants de Catalunya, aquests turons boscats que alternen agradablement amb valls fèrtils, l’agricultura acurada i minuciosa del país, la netedat, la mateixa elegància dels pobles i dels masos al voltant de les viles, que respiren pertot la felicitat i el benestar”.

El 26 de març fa el romiatge a Montserrat. L’ascensió –des de Collbató fins al santuari: dues hores– l’anirà descrivint en una llarga carta a Goethe –que amb el títol de Der Montserrat bei Barcelona serà publicada el 1803. El 1898 la tradueix al català Joaquim Casas-Carbó i la publica també Eudald Canibell. En una descripció de l’experiència dotada de gran plasticitat, Humboldt veu Montserrat com un símbol de la vida dels que volen connectar la seva ànima amb un silenci que veu encarnat en aquests anacoretes que ocupen les dotze ermites disseminades per la muntanya.

Humboldt pensa en Goethe, que li fa d’acompanyant imaginari, i evoca un poema del de Weimar en què l’esperit pren cos en el pelegrinatge. “Quan tot just pujava el sender que mena al convent i que serpenteja lleugerament sobre els pendissos de rocam, les campanes repicaren fins i tot abans que jo me’n percebés; jo creia que tenia al davant el vostre devot pelegrí...”. Es refereix al Markus que Goethe il·lumina al poema Els Misteris, un caminant que quan sent les campanes reanima les seves exhaustes forces i s’obre a una nova vida.

El mateix Goethe, anys després, considerarà aquest fragment de la seva obra “una mena de Montserrat espiritual”, allí on dotze frares es retroben al temple, que té per emblema una creu entrellaçada de roses, just quan el seu superior, Humà de nom, ja ha anunciat la seva mort propera. Goethe, quan ho comenta, escriu: “Que el lector s’imagini ser aconduït a una mena de Montserrat ideal, i abastar planes amples i fèrtils després d’haver fecundat masses de rocam”.

Com ha subratllat Octavi Piulats al seu llibre sobre aquest tema, Humboldt dibuixa un Montserrat que és símbol de la vida de meditació i pacificació interior. Orientat per aquell amic viatger, Goethe dirà que el Parnàs “és un Montserrat”. I que “l’home no troba la felicitat i la pau que troba en el seu propi Montserrat”, que és el Montserrat de l’ànima.

Humboldt descriu a Goethe els encants d’una Catalunya que respira benestar