Una afició miraculosa

El Liverpool és amb diferència l’equip preferit dels aficionats escandinaus

Hi ha camps de futbol, alguns de molt grans i espectaculars. Hi ha catedrals, com San Mamés o Maracanã. I després hi ha temples de culte i pelegrinatge, com el Notre-Dame d’Anfield, on els fidels van –com ahir– a la recerca de miracles des de fa 29 anys, quan el Liverpool va guanyar la seva 18a i ara per ara última Lliga. Abans no era necessari, perquè l’equip dominava a Anglaterra i Europa, en l’època daurada de Bill Shankly, Bob Paisley i Joe Fagan. Però és com si Margaret Thatcher hagués llançat una maledicció sobre una ciutat d’esperit socialista i un equip que presumeix de pertànyer a les classes treballadores. El liberalisme de la Dama de Ferro no ho podia permetre.

En aquest temple no fa falta pujar

les escales de genolls com a penitència ni posar espelmes a la Verge. Però sí que hi ha uns ritus que són de compliment obligatori per als pelegrins: visitar l’estàtua de Shankly i la placa commemorativa de la tragèdia de Hillsborough, amb els noms dels 96 aficionats que van morir i una flama eterna, com la de la tomba de Kennedy al cementiri d’Arlington; menjar-se un pastís de carn a la fleca Homebaked, una cooperativa propietat de la comunitat de veïns, i fer almenys una pinta a l’Arkles, el Sandon, l’Albert o qualsevol dels pubs victorians dels voltants.

Els pelegrins venen de tot arreu, però especialment dels països escandinaus, amb els quals Liverpool i el Liverpool tenen una relació especial. La ciutat, perquè els mariners noruecs la van fer servir com a escala en els viatges a Amèrica, i hi van deixar com a llegat l’església de Gustav Albert a Park Lane (on resaven abans de reprendre el viatge) i el lapskaus ,un guisat de xai i patates amb un nom de què deriva la paraula scouser, com es diu als seus habitants, i que té un important element identitari, d’actitud davant la vida, sentit de responsabilitat social i esperit comunitari. I l’equip, perquè és el preferit de suecs, noruecs, finlandesos, islandesos i, fins i tot, dels ciutadans de les Illes Fèroe (als pubs de la capital,Tórshavn, la gent s’hi reuneix a seguir els partits dels reds com una religió). Hi ha dues raons fonamentals. Una és que jugaven com els déus i guanyaven Lligues i Copes d’Europa a dojo quan les televisions estatals nòrdiques van començar a retransmetre un partit de futbol a la setmana. L’altra és que jugadors com Sami Hyypiä, Daniel Agger, John Arne Riise o Jari Litmanen han portat la seva samarreta.

Ahir, si et trobaves amb matrimonis de mitjana edat davant de l’estàtua dels Beatles al port o dinant als restaurants del centre, era molt probable que fossin socis del Barça de la burgesia catalana. Però, si es tractava de grups d’homes, les possibilitats que fossin nòrdics eren molt elevades. Aquest turisme futbolístic és considerat un estigma pel sector de seguidors que pretén ser el defensor de les essències d’un club identitari, amb l’argument que els forasters no poden entendre els valors d’unitat, feina i solidaritat. I sobretot l’odi a Thatcher, que en aquest temple és considerat el diable.

El Liverpool té raons per creure en els miracles.

Els puristes del Liverpool s’oposen al turisme del futbol; diuen que contamina els valors sagrats del club