De maria o de merda

El meu carrer ho té tot per ser una monada. Podria ser net i lluminós i per als vianants, com el tram amb què, creuant Balmes direcció Besòs, avança fins al mateix cor de Gràcia amb fins a tres denominacions diferents. Aquest carrer meu, amb aire i nom de poble, reuneix totes les condicions per ser un tram de passeig bonic, però no és més que un carreró brut i descrostonat, amb un trànsit moltes vegades pesant que desborda les gairebé inexistents voreres i amb contenidors que massa matinades apareixen abatuts al mig de la calçada.

Desemboca, això sí, en una semiavinguda molt més noble, àmplia i millorada (sempre que no ens fixem en els profunds forats i en les paneroles que, després dels dies de pluja, emergeixen panxa enlaire a l’espera que el comando de neteja els ofereixi un final digne), en què també s’ha instal·lat el caos. Perquè s’ha convertit en el punt de reunió de grans borratxeres i comiats de soltera que sotmeten tot el veïnatge al ritme dels seus Guantanamera (em pregunto què deu tenir a veure aquesta cançó amb la vigília d’un casament) cada dia. I també cada dia, però més els dissabtes i els diumenges, aquest carrer tristament desheretat de la grandesa de la gauche divine es desperta convertit en una riuada d’escombraries fastigosa.

En un lloc impracticable on es fa impossible la sessió matinal de running (cal baixar a la Diagonal per intentar córrer sense ensopegar o intoxicar-se) i més circular amb bicicleta: al carril disposat per a això s’hi amunteguen ampolles de plàstic i de vidre, copes, vasos i, fins i tot, plats, vomitades, paquets de tabac, pizzes senceres, roba o sabates perdudes, sempre desparellades. I, de vegades, joies, com la fina cadeneta d’or blanc amb una minúscula

A Los Angeles es multipliquen els casos de gossos intoxicats per haver menjat puntes de cigarret

aiguamarina que (després de desinfectar ferotgement) porto penjada al coll.

Ens hem acostumat a tot això. Ha anat (i anirà) a més. Els que encara som aquí hem après a conviure amb la decadència i a fer esport a les sales de fitness. Però també hi ha els que van optar pel més raonable, és a dir, se’n van anar a viure a la seva residència d’estiu o d’hivern... No ho recordo. La van encertar, perquè, a part de la brutícia i les nits sorolloses, ara tot fa pudor de porro. Tot el dia. Cada dia.

Em diuen que no passa res i em detallen que la pudor que a mi m’ofèn és de maria (marihuana) i no de merda (haixix), que és el que fumava Michael Phelps, el vuit vegades campió a Pequín 2008, quan gairebé envia la seva carrera de nedador a fer punyetes.

Però sí que passa. Si a l’olímpic se li va posar malament, imagineu-vos als que no ho som o als joves... i als gossos.

Aquí no sé si ja passa, però a Los Angeles es multipliquen d’una manera alarmant els casos de gossos enverinats per haver menjat burilles.

No sé si de maria o de merda.