“Plorar és només una forma d’autocomplaença”

Tinc 4 fills i M’agrada la Soc una budista mandrosa

vida de vegades em semblava massa intensa.

Com ho va resoldre?

Vaig aprendre que plorar és només una forma d’autocomplaença. Lamentar-te és castigar-te, no et porta enlloc. T’has de pintar un somriure i tirar milles.

Funciona?

Jo no vaig conèixer la paraula depressió fins al cap d’uns anys de tornar de l’Índia. No vaig imaginar mai que la vida pogués ser depressiva. Vaig aprendre del budisme que veiem la vida com volem veure-la, jo la veig bonica.

De vegades escomet de valent.

Has d’acceptar la vida com és. Molta gent té dificultat per acceptar la vida tal com és, i això és una pèrdua d’energia constant.

Alguna vegada li han retret els seus fills aquella vida?

L’adolescència és una època de rebel·lia necessària en la qual els fills xoquen amb els pares. Recordo la meva filla dient-me allò de “no sé per què em vas tenir”. Només llavors he plorat.

Com es guanyava la vida?

Vaig muntar un negoci amb dones locals a l’Himàlaia. Confeccionàvem suèters teixits a mà i vestits amb granadures i lluentons que exportava a Nova York i Califòrnia.

Per què va decidir tornar a Amsterdam?

Quan vaig canviar el meu passaport anglès per l’holandès no em van donar el visat. I un altre motiu fonamental va ser que el meu fill petit era dislèctic i a l’escola internacional no sabien ajudar-lo. Avui és enginyer computacional. No he descuidat mai l’educació dels meus fills.

I torna a començar a Amsterdam?

Tenia 48 anys, els polzes verds i la vida no em feia por. Em vaig dedicar al negoci del cultiu de marihuana durant cinc anys.

Il·legal?

Sí. Jo havia après a fer haixix a mà amb un tamís a l’Afganistan per al meu propi consum. Un dia, mirant la meva assecadora vaig comprendre que podria fer el mateix amb ella que amb les meves mans, hi vaig fer alguns ajustos, vaig ficar-hi la marihuana i tots els cristalls van quedar a baix. Ara tinc una petita fàbrica d’aquestes màquines a Holanda i soc totalment legal.

Què en va ser dels seus amics hippies?

És molt difícil ser hippy. Jo vaig crear una escola per a fills de hippies a Goa, perquè em vaig trobar amb nens d’11 anys que ni tan sols sabien escriure el seu nom, però tots es van posar en contra de l’escola, els semblava retrògrad.

A vostè no?

No. Tots els hippies que vaig conèixer en la meva època a l’Índia ara viuen a Holanda de les subvencions del Govern. Jo vaig saber molt aviat que t’has de mantenir a tu mateix.

Fumen, els seus fills?

Només el gran.

Vostè continua consumint haixix...