La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sense empatia a la banqueta.
davant ni arribaven a temps de fer-lo cap enrere. Res de nou davant rivals fogosos.
El comportament del brasiler no té cap ni peus. Sembla intolerable la seva actitud en partits d’alt voltatge com el de Liverpool. El futbolista només es va alterar per reivindicar el seu gol al United i per fer un retret al públic del Camp Nou. El fitxatge més car de la història del club ha suposat una inversió ruïnosa. A Anfield va ser una ànima en pena. No es tracta d’un dia aïllat, sinó d’una constant a l’encefalograma pla del seu joc.
Ningú com Luis Suárez reflecteix les dues cares del Barça, exuberant a la Lliga i molt deficient fora de casa a la Champions. L’uruguaià acumularà quatre anys sense marcar lluny del Camp Nou a Europa, una dada impròpia del davanter centre del Barcelona. No es pot dir que el charrúa no es buidi, però ja ha deixat passar massa oportunitats i no aconsegueix eliminar una malastrugança que li ha costat car a l’equip.
Europa era la seva gran il·lusió i els seus números han estat fantàstics. Dotze gols en el torneig i moments cabdals com els de l’anada contra el Liverpool, però quan no ha estat en mode superlatiu no s’ha vist prou acompanyat pel col·lectiu. Leo tapa costures, però quan el seu dia és discret els seus escuders no el rescaten. Aquesta vegada no es pot dir que no marqués als quarts ni en semifinals, cosa que no l’eximeix de tota la responsabilitat en el fiasco. Caldrà veure com es recupera moralment.
Valverde ha intentat evolucionar després del malson de Roma, ha intervingut canviant sistemes, fent substitucions sobre la marxa i intensificant les rotacions. A Liverpool no va tenir temps de reaccionar entre el segon i el tercer gol. Però més enllà de les decisions futbolístiques no ha transmès als jugadors aquell extra de convicció que emeten de manera intrínseca entrenadors com Klopp. El carisma no ha estat mai la seva virtut principal. A Europa es pot perdre, però les eliminacions de Valverde, amb els tècnics rivals passant-li la mà per la cara, són de les que deixen una empremta indeleble.
Tenint en compte els elements i els estats de forma, difícilment el Barça podia emular sempre aquell rondo que provoca la nostàlgia en part de la crítica i l’afició. Arthur va ser el cordó umbilical que entroncava amb Xavi i Iniesta. Però al brasiler, el seu primer any, se li ha apagat la llum. Valverde es va decantar per limitar, no menysprear, la importància de la possessió (55% per al Barcelona, 45% per al Liverpool). No ha servit per guanyar la Champions, però ningú no pot assegurar que hagués valgut amb el patró més clàssic.
Joan J. Pallàs No va ser una derrota qualsevol. El que va passar a Liverpool ja pertany al catàleg de caigudes que deixen cicatriu al club i provoquen conseqüències. Sevilla, Atenes, Liverpool. El triplet del costat fosc. L’endemà del desastre les reaccions catastrofistes continuaven golejant les anàlisis fredes. Seqüeles inevitables de the day after. El president Josep Maria Bartomeu i la seva junta es mimetitzaven ahir amb el paper que van exercir els jugadors a Anfield, paralitzats de la mateixa manera perquè ningú no s’esperava un desastre d’aquesta envergadura, convençuts com estaven d’una temporada triomfal. Quan els passi el disgust hauran de reaccionar. El seu mandat s’acaba l’estiu del 2021. És hora d’aparcar batalletes intestines per la successió i centrar-se en el present i el futur pròxim. És hora de pensar en l’entitat. L’equip de Valverde s’ha comportat a la Lliga i a la Copa amb solvència, però les seves excursions europees han estat catastròfiques quan els rivals han estat d’altura. El Liverpool, una locomotora, els ha atropellat, els ha despullat. Toca reconstruir la plantilla, rejovenir-la, amb sentit i sensibilitat, però amb mà ferma, virtut que no els caracteritza. La generació d’or, almenys tota, ja no pot continuar. Tampoc l’entrenador malgrat el seu palmarès, brillant en tasques domèstiques però insuficient a la intempèrie, lluny de casa. Després de la final de Copa (25 de maig) arribaran les primeres decisions. Si la directiva no supera l’examen no arribarà al 2021. Això ho saben els seus integrants i els qui volen reemplaçar-los en el poder. L’entrenador difícilment continuarà. Ell és el primer que és conscient d’on és. Dues lligues consecutives són un molt bon botí, però la barreja de Roma i Liverpool, per acumulació, li impedirà de continuar avançant amb normalitat perquè el record el perseguirà: ara hi ha tones de pes a la motxilla del tècnic. Valverde agrada als jugadors, també a Messi, però amb l’entesa no n’hi ha hagut prou. La incògnita per aclarir consistirà a saber si serà ell mateix que es lliurarà o serà la directiva la que faci el pas. No va ser renovat fa uns mesos? Tant hi fa, això és futbol. Valverde, superat per Klopp, no es va parapetar rere el seu contracte quan li van preguntar al final del partit pel seu futur. “L’entrenador ha d’assumir la seva responsabilitat”, va dir. És un home honrat. En això és imbatible. La seva figura i la seva feina mereixen ser respectades. Després de la derrota de Roma, a la directiva ja es van alçar veus contràries a la continuïtat de Valverde, a qui, per cert, li va arribar la desagradable informació. La reacció de l’equip a la Copa va treure aquesta idea del cap a la cúpula directiva, però el nom que es va estudiar aleshores com a substitut va ser el de Ronald Koeman. No seria estrany que el nom reaparegués en aquest nou escenari. L’holandès soluciona moltes coses alhora. En l’imaginari culer és un heroi (va marcar l’icònic gol de la primera Copa d’Europa el 1992) i la seva llibreta, encara que amb matisos, és essencialment cruyffista, detall que neutralitzaria el sector que més ha atacat Valverde per haver-se allunyat suposadament de l’ortodòxia. A més, és holandès, seleccionador per a més senyals, per tant idoni per fer-se càrrec de De Jong, ja fitxat, i de De Ligt, que sembla que vindrà: els dos jugadors ja els coneix de prop. L’onze inicial blaugrana alineat a Anfield incloïa fins a set jugadors de 30 o més anys, més de la meitat. Piqué, Busquets, Rakitic, Arturo Vidal, Alba, Suárez i Messi. La majoria mereixen un monument per tot el que han ofert, però la carrosseria que componen, resistent a la Lliga, s’ha descobert que està rovellada per a combats com el de Liverpool. El gen competitiu i la gestió de les energies, al llarg de la temporada i en cada partit, els ha ajudat a pal·liar amb aparent facilitat la pèrdua de múscul. Són intel·ligents i grans futbolistes, però a Anfield van entrar en pànic, bloquejats pels terrorífics records de Torí, París i Roma. Alguns no podran continuar a la plantilla, d’altres hauran d’exercir un paper menys preponderant i acceptar-lo. Messi menja a part. Ha demostrat que és el número u del món una vegada més. Fins i tot a Anfield, en una versió més modesta, va deixar tres companys tots sols davant porteria. Va penalitzar la falta de contundència. De Jong ja és al sac del FC Barcelona i De Ligt hauria d’acabar al mateix lloc per bé del pròxim entrenador. Griezmann guanya punts com a futurible a la junta, que aprofitarà el moment catàrtic per insistir en el davanter francès, repudiat per l’afició però no precisament pels tècnics que han de fitxar. Aquests tres eren els retocs previstos abans del naufragi en terres angleses. És possible que les incorporacions s’incrementin o, si l’entrenador nou mira cap avall, sigui agosarat amb futbolistes com Riqui Puig i els integri al primer equip. Per descomptat, la neteja afectarà futbolistes intranscendents com Kevin Prince Boateng i Murillo, noms que han desgastat amb raó la reputació de la secretaria tècnica, centrada a omplir buits però sense una idea global cada vegada més reclamada. El pragmatisme a curt termini ha anat vencent el pla general. A l’hora de vendre, la competència entre Dembélé i Coutinho per la titularitat ara s’ha traslladat a l’aparador. El brasiler, fiasco monumental, feble i consentit, està en primera línia. Rakitic, exemplar sempre, i Umititi, que ho ha estat a estones, són candidats a sortir per diferents raons. A més del que s’ha apuntat en matèria esportiva, la directiva té davant seu desafiaments econòmics colossals. El cognom comercial del nou Camp Nou, l’anunci del qual va ser promès per Bartomeu amb una antelació que no ha complert, apareix ara com una oportunitat mediàtica idònia per desviar l’atenció. Cal veure’n l’efecte real. La massa salarial es continua incrementant. L’últim de passar per caixa ha estat Jordi Alba. El deute no para de créixer. Caldrà vendre futbolistes per portar-ne de nous.