La irrellevància de Dembélé i Coutinho

Té perfil hel·lènic i altres números perquè el seu cap sigui servit amb safata de plata. Ernesto Valverde, em temo, pagarà pels 45 minuts més negres del FC Barcelona (Sevilla o Atenes van ser desfetes a foc lent, de principi a fi).

Els defensors de Valverde ens hem quedat sols, escombrats pel desig –en calent– de trobar culpables per a desfogament del barcelonisme. És la llei del futbol, de les guerres i de la vida. El culpable ideal és l’entrenador. El seu sacrifici exonera la resta: jugadors i junta directiva.

Aquest partit el van perdre els futbolistes, bloquejats després d’encaixar el segon gol. El problema és que també aquí hi tenim els “sospitosos habituals” –una llista que encapçala Coutinho– però tampoc ells sols no justifiquen la magnitud de la desbandada anímica. Fins i tot Leo Messi, Alba, Piqué o Ter Stegen van fallar quan tots ells porten una temporada extraordinària.

Ens carregarem Valverde, d’acord. I qui vindrà? Hi ha gaires entrenadors de perfil elevat –el contrari de l’estimat Tito, de Tata Martino, de Luis Enrique o de Valverde– que puguin dirigir un equip en què mana un jugador (Messi)? Si el FC Barcelona ha optat per perfils d’entrenadors discrets és perquè aquí governaven els futbolistes. I així havia de ser en vista de la seva qualitat. Hipotecats per la nostàlgia eterna del Barça que va guanyar sis títols en un any natural, el 2009, tots els entrenadors del Barça han estat i seran devorats. Quan el Barça guanya, és el Barça de Messi –el dels futbolistes–; quan perd, és el de l’entrenador de torn.

Castiguem l’entrenador? D’acord. I després què? Neteja en una plantilla que pot acabar la temporada alçant els títols de Lliga i Copa? Una mica de calma i reflexió: la temporada del FC Barcelona no és la del Reial Madrid.

Un dels drames de la nit de Liverpool va ser el clamorós silenci dels dos grans fitxatges, les dues estrelles cridades a decidir partits i acompanyar de debò Leo Messi sobre la gespa. Ni Coutinho ha estat Iniesta ni Dembélé és altra cosa que una promesa, sempre esperant que maduri. El Barça ha estat fidel al malefici històric: quan el club ven una estrella a preu d’or –el gallec Suárez, Maradona, Figo, Neymar– malbarata els calés en mitjanies.

Messi ha tapat els errors a tots molts anys. I un dels desencerts més grans –i no és aliè a la desfeta de Liverpool– ha estat el fitxatge a preu de consagrat de l’únic brasiler que juga a futbol amb tristesa i certa amargor i una promesa del futbol francès a qui s’esperava abans-d’ahir a la nit.