La Vanguardia (Català-1ª edició)
Xammar, les cartes d’un esperit lliure
Quaderns Crema publica ‘Cartes d’un polemista (1907-1973)’, 200 epístoles entre Eugeni Xammar i personatges de la seva època
Periodista cultural, polièdric, contradictori i fascinant. Així va definir l’editora Sandra Ollo Eugeni Xammar, figura a la qual torna Quaderns Crema. “Volem fer descobrir al públic una cara desconeguda d’un home que considerem un dels grans intel·lectuals de la cultura catalana”. Rotund, lliure i carismàtic. En ocasions generador de confusions. Així ens arriba aquest Xammar després de llegir part de la seva correspondència a
Cartes d’un polemista (1907-1973).
Xavier Pla, editor i prologuista del volum, manté que Xammar va ser únic. Únic en molts aspectes. “Gaudia del present, practicava el
presentisme i s’adaptava a qualsevol entorn”.
Quaderns Crema ha recopilat, aquesta vegada, cartes de Xammar a personatges de la seva època. Dues-centes cartes, gran part inèdites, a figures que van de Salvador de Madariaga o Josep Tarradellas a Josep Carner i Montserrat Roig. Es tracta d’un llibre que ha tardat molts anys a tancar-se, una tasca d’arqueologia epistolar.
Xammar, pràcticament, no va conservar llibres de la seva biblioteca personal ni de la seva obra; pel seu caràcter no va voler elaborar ni memòries ni autobiografies. No les va escriure mai però les va gravar en una conversa que es va fer pública després de la seva mort.
Així doncs, aquest projecte vol donar-li la veu que ell, deliberadament, no va buscar. Una cosa amb què coincideix Amadeu Cuito, autor de l’epíleg i que va conèixer personalment Xammar. “En aquestes cartes Xammar es mostra clar i català, no evita dir tot el que pensa, cosa que no li impedeix de mantenir totes les seves amistats, com en el cas de Josep Pla”.
Cartes d’un polemista (19071973) obre una finestra a la revisió d’aquest personatge polifacètic que va ser Eugeni Xammar. Escriptor brillant, va tenir una plèiade d’admiradors que van lloar la seva sagacitat i d’altres detractors que van destapar les seves trampes.
Dins la seva eterna vocació de vers lliure, Xammar va posar fi a la seva carrera periodística després de la Guerra Civil i va exercir com a traductor fins que va morir. “És el nostre millor corresponsal a l’estranger –opina Pla–, no es queixa d’haver-se hagut d’exiliar, dels contractes en ínfimes condicions, de treballar en traduccions poc vistoses...”.
En aquesta ocasió, la mostra epistolar és extensa: cartes escrites al llarg de prop de setanta anys.
El lector podrà trobar l’Eugeni Xammar corresponsal a Berlín durant el nazisme, el diplomàtic de la Guerra Civil o el traductor errant a l’exili.
Catalanista radical, hàbil i clar, i segons Xavier Pla profundament europeista, va néixer a Barcelona el 1888 i va morir a l’Ametlla del Vallès el 1973. Va passar la major part de la seva vida fora de Catalunya, però, segons l’opinió d’Amadeu Cuito, va ser més europeu que europeista: “Durant el franquisme, davant la situació d’haver d’escriure en castellà, Xammar decideix deixar d’escriure. Ell només escriuria en català. Pla, en canvi, també va escriure en castellà”.
La seva condició poliglota, juntament amb una memòria prodigiosa, li va permetre conrear tota mena de periodisme en rotatius d’Europa i Amèrica. I tot i que ha passat a la història com a figura fonamental del periodisme català de la primera meitat del segle XX tampoc no escapa a l’opinió de prestigiosos cronistes que aquell Xammar carismàtic va ser el mateix que es va inventar dues entrevistes amb Simenon i va defensar l’exercici del plagi durant tota la seva vida.
Amadeu Cuito insisteix que Xammar, doncs, no va ser polèmic sinó polemista: “Després de la guerra, les polèmiques desapareixen de la premsa. Ell intenta iniciar-ne algunes, però ningú no respon a l’altra banda del debat...”.
I malgrat tot, molts han estat els personatges del món de la cultura que han reconegut haver-se sentit influïts per la potència de Xammar: de Josep Pla a Jorge Semprún, de Francesc Pujols a Montserrat Roig, d’Armand Obiols a Joan de Sagarra... Per què Xammar es va convertir en llegenda? Segons Cuito, “només tenia vocació i orgull de periodista. No va tenir mai cap ambició de ser escriptor. Va ser el contrari que Josep Pla, que era un escriptor que volia ser periodista”.
“Xammar era com un Bartleby a la catalana –va afirmar Xavier Pla–, de qui tothom repeteix anècdotes però a qui es deu un reconeixement”. Pot ser que aquest volum desmitifiqui la seva figura, diuen. Els lectors podran trobar en aquest llibre un estil clar, contundent, irònic, amb bromes privades als seus destinataris i cert gust per la paradoxa.
“Durant el franquisme decideix deixar d’escriure per no fer-ho en castellà; ell només escriuria en català”