Luis Sánchez-Merlo

El cap de l’Estat ha confiat la formació de govern al guanyador de més nombre d’escons a les eleccions generals. Però amb aquest avantatge no n’hi ha prou per superar una investidura, de manera que, si no aconsegueix sumar els números que necessita, no tindrà més remei que tornar a convocar eleccions.

La necessitat d’aquesta companyia ha portat el formador a reunir-se –diverses vegades– amb el cap de files d’un dels partits perdedors i un cop amb els líders de PP i Cs. A aquests últims els ha sol·licitat que s’abstinguin per no veure’s obligat a dissoldre o a formar una coalició indesitjable.

Aquesta pretensió, dirigida a evitar dependències, no s’ha vist acompanyada de l’oferiment de cap tipus de caució, cosa que ha xocat amb la infranquejable desconfiança dels requerits, que han rebutjat la invitació.

Ciutadans ha aixecat un primerenc cinturó sanitari, consistent a rebutjar qualsevol tipus d’acord amb el sanchisme, mentre autenticava l’exclusió assolint acords amb els socialistes castellanomanxecs, i el PP ha vingut a dir al seu company de fatigues una cosa similar a “Passa tu, que a mi m’agafa el riure”.

L’Executiu central en funcions, després de la insuficient victòria electoral i la persistència de les reserves en els potencials suports, està en la disjuntiva de governar amb aliats incòmodes, per les exigències que plantegen: els uns, pretenent posicions destacades (ministres); els altres, alineaments

amb els que busquen enervar condemnes que poguessin emanar de la sentència del judici, amb una vista oral que acaba de finalitzar.

És notori que, des de diferents angles, la fórmula preferida s’inclina per un govern que no foragiti la inversió, aporti serenitat al xoc polític i asseguri l’estabilitat de l’Estat. L’aliança no deixa de ser una equació amb múltiples variables i, per tant, enrevessada, ja que la incomoditat resulta màxima, a causa de cinturons, exigències i promeses inevitables.

Un tendiria a pensar que el líder socialista en aquest temps s’ha dotat d’una experiència que el porta a preferir un govern amb Ciutadans, més del gust europeu, abans que una aliança llastada per la vanitat del radicalisme. I a falta d’això, una abstenció que superi els burots de la investidura i permeti un govern en solitari.

Tal com passen els dies es van estrenyent les opcions, ja que la pretensió no s’ha vist acompanyada de l’oferiment o insinuació d’algun tipus de caució, i es van allunyant, així, les solucions.

Resulta incomprensible que es demani a d’altres, en aquest cas a Ciutadans, de vulnerar els compromisos amb el seu propi electorat per facilitar la investidura de qui no s’ha pres ni la molèstia de plantejar una oferta raonable del que està disposat a fer a canvi del suport o quina fórmula de reciprocitat preveuria després de franquejar la investidura.

Això forma part de la litúrgia de la negociació de coalicions a la Unió Europea, on, de vegades, les converses duren mesos (a Bèlgica, anys) fins a assolir un acord. Que ho preguntin als alemanys quan es tracta de la gran coalició entre democristians i socialdemòcrates, amb piles de documents a sobre de la taula.

Segons el designi predominant, a Ciutadans (Cs) li tocaria rescatar el formador, de manera que deslliuraria el país de noves eleccions i evitaria coalicions indesitjables, perquè, altrament, seria responsable de les mesures contràries a l’interès col·lectiu que pogués adoptar el gabinet resultant.

Així doncs, una motxilla pesant podria estar dificultant una particularitat que en política resulta essencial, com és tenir cintura per canviar l’ample de via, malgrat que sempre hi haurà qui confondrà l’ample de la cintura amb el color de la jaqueta.

Vist així, enmig d’una volatilitat desconeguda, s’ha anat activant una taula petitòria entorn del líder de Ciutadans animada pels que han de donar resposta a l’encàrrec. Amb variats components i el mateix objectiu: convèncer Cs que el seu concurs per a la solució i el consegüent sacrifici dels seus principis resulta imprescindible.

En aquest moment crucial, Francesc de Carreras, un coneixedor de primera hora de la formació, ha escrit a Albert Rivera per recordar-li els seus inicis, l’itinerari recorregut, el moment en què està la seva criatura i el futur que el pot esperar en funció del que vagi decidint. Difícil exercici el de recordar a algú, que aprecies, malgrat que no et privis de dir-li “adolescent capritxós”, quin va ser el principi d’allò de què vas ser testimoni i protagonista com a autor de l’esmena Carreras, que establia la necessitat d’ocupar el buit que hi havia a l’espai electoral del centreesquerra no nacionalista.

El president de la República Francesa tampoc no s’ha privat d’indicar a Rivera que amb Vox no

Ciutadans hauria d’ajudar Sánchez si es compromet a no interferir en la justícia i a apartar-se del populisme

es va ni a heretar. Aquesta irrupció francesa als budellams de la política espanyola va tenir lloc després del sopar a l’Elisi amb el president espanyol (en funcions), amb qui comparteix proximitat temporal. I indica que a Emmanuel Macron (“Estem vigilant de prop què fa Cs”), en hores baixes després del desafiament de les armilles grogues, no l’han advertit de l’error com una casa que suposa aquesta incursió.

La descomptada ruptura amb Manuel Valls (de difunt a rediviu, sense solució de continuïtat, fins a un nou envit) ha reduït la influència dels liberals constitucionalistes a l’estratègic Ajuntament de Barcelona, cosa que disminueix la projecció catalana del partit més votat a les últimes eleccions autonòmiques (36 diputats) fins a nivells insuficients.

L’èxit d’Inés Arrimadas, que va impulsar la valenta xarnega al podi de l’admiració arreu d’Espanya i el seu posterior allunyament al Congrés, no ha fet sinó sumir en la perplexitat un electorat que ha buscat altres opcions.

La taula petitòria, amb la col·lecta in mente d’un suport incondicional al formador, que aspira a la presidència del Govern central, es va poblant de sustentacles múltiples –en bona part benintencionats, malgrat que no escassegen els interessats– que assisteixen sorpresos al silenci de Ciutadans, com si es volgués desentendre d’una cosa que, segons la saviesa popular, estaria a les seves mans resoldre.

És previsible que la propagació de les taules continuï, de manera que seria aconsellable posar dues condicions, irrevocables i de compliment obligatori: no hi ha d’haver lloc per interferir en les decisions de la justícia i els plantejaments populistes no tenen cabuda en un govern (amb el suport de 180 diputats) que aposti, de manera inequívoca, per l’estabilitat econòmica i la vigència de la Constitució.

Perquè la resignació, a canvi de res, no posaria en perill una posició delerosament guanyada, amb el risc afegit que el sacrifici pogués acabar en la irrellevància.