Un rei en la tempesta

Si plantegeu a un directiu del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) per què no pregunten per la monarquia als seus baròmetres, acostuma a respondre: “Perquè no és un problema i el percentatge d’espanyols que pensen que la monarquia és un problema no arriba a un 1%”. Es tracta, suposa aquest cronista, d’una mitjana de l’àmbit estatal, perquè a la Catalunya independentista sí que ho és. Només cal recordar els nomenaments de Felip VI com a “persona non grata”, les insolències del president de la Generalitat, la retirada de símbols borbònics a l’Ajuntament de Barcelona o la crema de retrats en manifestacions. I té la seva lògica: si el Rei representa, segons la Constitució, la unitat de l’Estat, és un dels primers objectius a batre pel secessionisme.

Bé. Malgrat que no hi ha sondejos recents del CIS sobre la monarquia, sí que hi ha hagut enquestes privades, concretament als diaris Abc ia El Confidencial. Segons la primera, tres de cada quatre ciutadans valoren positivament Felip VI. Segons la segona, l’aprovació de la gestió reial

està entorn d’un 70%. El CIS potser té raó quan al·lega que la monarquia no és un problema, però el fet de fer enquestes privades demostra que existeix un debat que revifa cada vegada que se celebra algun esdeveniment o es recorda un gran fet protagonitzat pels reis. Aquest mes de juny n’hi ha hagut tres: la retirada de Joan Carles I de les activitats públiques, l’aniversari de la seva abdicació i els cinc anys de regnat de Felip VI, que es van complir ahir. Hi ha hagut, per tant, tres oportunitats de pronunciar-se sobre la salut del sistema.

El més transcendent d’aquests cinc anys de Felip VI és, al meu parer, que va superar amb èxit la prova de la successió, va recuperar el prestigi de la Corona, va complir el compromís d’exemplaritat que va enunciar al seu discurs de proclamació i no hi ha ni un sol retret per fer al compliment de les funcions que li encomana la Constitució. Per a un país en què les generacions més grans hem estat educades en el republicanisme, és un èxit del Monarca. Ja hi comença a haver més felipistes que monàrquics, un fet que demostra que es repeteix la història del seu pare i que la salut de la Corona depèn, sobretot, de la traça del titular. Felip va dir en una ocasió que hi haurà monarquia fins que el poble espanyol la vulgui. En conseqüència, el deure del monarca és aconseguir aquesta adhesió del poble espanyol.

És evident que un règim polític és vàlid segons la seva utilitat social. I com es mesura, aquesta utilitat? Es mesura per la seva contribució a l’estabilitat, pel seu comportament ètic, per la seva equidistància entre els partits i perquè suposa un toc de solvència i dignitat davant de tanta mitjania i tant interès de partit. Per aquests valors cal jutjar Felip VI. I crec que en surt molt ben parat. Mirant la nostra classe política, encara que només sigui per comparació.

Felip VI va recuperar el prestigi de la Corona i va complir el compromís d’exemplaritat