Mares soles al balcó

Sortir al balcó estant de vacances és sempre una experiència. T’envolta la natura i els ulls cerquen agraïts un horitzó, el blau de mar, el camp sense fi o unes muntanyes de rerefons incert. Poques vegades s’abaixa el cap des del balcó estant de vacances. El just per veure qui hi passa i quina tranquil·litat s’hi respira. És moment de sentir-se suspesa, d’ensomniar el misteri de la vida. Ja ho deien els Grateful Dead: la vida és un somni que vas tenir una tarda d’estiu. Aquella tarda d’infantesa salada a la platja de còdols. O a la barana del balcó quan la mare s’asseia a cosir a sota la persiana. Com en un ritual no escrit, es mullava el dit amb l’alè mentre mirava a un cantó del carrer i es calçava el didal tot mirant a l’altre.

Abaixar el cap i mirar el carrer sempre és perillós. S’emprèn un viatge insondable a la soledat de la mare. La mare ja gran observant

pel balcó el crio que ha caigut a la plaça, comprovant el cerimoniós creuar de l’home que cada dia surt a la mateixa hora, jutjant la traça del cambrer en desplegar els para-sols. Imaginant la filla morta fent-li adeu amb la mà com de costum, a punt d’enfilar la costa...

Tot això dura una micra de segon, i en alçar els ulls i retrobar el camp, el mar i les muntanyes, el plaer dels sentits s’ha fet nostàlgia. O pitjor encara, consciència de nostàlgia, com quan al metro de Barcelona et trobes amb la campanya d’Amics de la Gent Gran: “Mai vaig pensar que el pitjor de ferse gran fos la soledat”, diu una dona mirant avall pel vidre de la finestra.

Així és que desenganxes els colzes de la balustrada, esquives el pi del veí, que et vol abraçar, i el Bec de Ferrutx, que et planta cara. I gires cua per no veure el carrer que ara mateix et recorda tots els balcons del món, el del pis vell, el pis nou, el pis de la plaça i el pis de la costa. I corres a escriure-ho. A llançar al vent que no has pogut evitar la solitud aliena, que has estat perversament conscient del dins i el fora, i del buit i el ple de l’ànima dels teus grans –que com diria Maria del Mar “és la mia”– i que tot i així no has passat de voyeur. Què has estat? Una analista quieta, una pinxe d’infermeria.

Sort de la indulgència que acompanya les vacances, perquè diries que aquest cop la supervivència emocional demana més enginy. Sort que la terrassa és prou gran per no veure l’asfalt i sort que aquest pi té caràcter i està obert al diàleg abans no el converteixis en un quadre de Hopper. Sort que la mare no hauria estat d’acord amb tu i els teus turments estiuencs. Ella, tan vital, tan amorosa..., tan atrapada per a què els seus fossin lliures. Calla, que mirarem de ser-ho.