La Lliga, Valls, 1976

Febrer del 1976. Franco fa pocs mesos que ha mort. La dictadura és improrrogable, la ruptura és impracticable, la via és la reforma, la que es pugui i amb permís dels militars. El dia 23 d’aquell mes, es presenta públicament el Partit de Centre Català, que posteriorment es coneixerà com a Centre Català (CC). Els seus impulsors són homes joves i dinàmics, la cara més moderna i progressista de la burgesia. Són europeistes, il·lustrats, demòcrates convençuts: Joan Mas Cantí, enginyer tèxtil i empresari; Carles Güell de Sentmenat, enginyer químic i executiu d’Asland; Carles Ferrer Salat, enginyer químic, llicenciat en Filosofia i Lletres i Ciències Econòmiques, president de Ferrer Internacional i Banco de Europa, detingut i empresonat el 1957 per distribuir papers d’una vaga; i Joaquim Molins, enginyer industrial i màster en Economia i Direcció d’Empreses i executiu d’Aucona. Han destacat com a fundadors del Cercle d’Economia, un lloc que han sabut fer brillar enmig de la mediocritat, i també han fet molta feina a la Jove Cambra, un altre espai de conspiracions cíviques. Tenen un aire afrancesat, han aconseguit generar un relat –llavors no se’n deia així– i provocar grans expectatives. S’espera molt d’ells.

Entre 1976 i 1978, la sopa de lletres política és molt espessa. Al costat de CC hi ha també el Club Catalònia –amb patricis de pes com Joan Anton Maragall, Ramon Guardans, Jaume Carner, Josep A. Linati o Carles Sentís–, la Lliga de CatalunyaPartit Liberal Català –amb Josep M. Figueras al capdavant–, el Club Àgora, Acció Democràtica o Reforma Democràtica de Catalunya. La majoria invoca Francesc Cambó i observa amb atenció els moviments d’un banquer que va ser jutjat i empresonat per la dictadura i ha saltat a la política: Jordi Pujol. El metge que fa de financer és l’únic que té una idea completa de país al cap i sap com plasmar-la. Els pròcers el veuen com un intrús, algú que s’ha colat a la festa, un membre de la petita

burgesia que vol seure amb els grans. Això és una altra lluita de classes.

En les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny del 1977, CC va anar del bracet amb Unió Democràtica de Catalunya, l’històric partit llavors liderat per Anton Cañellas. Aquest i Güell van aconseguir acta de diputat però aquella coalició va durar poc. El març del 1978, CC va fundar el partit Unió de Centre de Catalunya, que, pocs mesos després, va establir un acord electoral amb la UCD d’Adolfo Suárez. Passats els comicis generals del 1979, els dirigents de CC van rebutjar fondre’s dins la maquinària suarista, oloraven sucursalisme. Molins i Josep Miró i Ardèvol, que piloten la nau quan Güell i Mas Cantí ja han plegat, s’aproximen a Pujol. Finalment, la majoria dels seus membres aterra a Convergència. Fi de la història.

Fins aquí el retrovisor. Va bé recordar el passat, ara que –segons sembla– hi ha qui té nostàlgia del 1976. El vodevil municipal de Manuel Valls ha excitat les fantasies. El retorn al futur que ja hem vist altres vegades cavalca de nou. El darrer que ho va intentar va ser Josep Piqué, obligat per Aznar a fer de líder del PP de Catalunya després d’haver estat ministre d’èxit. Piqué, que tenia un interès descriptible pel seu partit, va intentar-ho sense matar-s’hi; el breu estiu del piquerisme va desenterrar Cambó, la Lliga Regionalista, el seny, Joan Maragall, el catalanisme d’ordre, etcètera. Per algú que havia estat al PSUC era una bona gimnàstica. Remarco que tot això va passar molt abans del procés. Al final, el PP i Piqué van cansar-se de tanta comèdia.

La col·lega Lola García explicava dimarts que Valls inspirarà la creació d’un nou partit que vol arreplegar 300.000 vots que –llegenda urbana o producte d’algun politòleg desvagat– avui són orfes a la catalana terra. El nom de l’artefacte podria ser Lliga Democràtica, una tria que ja ho diu tot. Em costa d’entendre que els empresaris que poden pagar 20.000 euros al mes a Valls per evitar que Colau sigui alcaldessa (perdó, això era abans, ara cobra per evitar que els malèfics indepes governin) sàpiguen tan poca història. Deixant de banda la fixació fetitxista amb la Lliga, potser haurien d’encarregar menys enquestes i llegir alguns historiadors a fons.

En resum, Valls o un equip amb la marca Valls vol rebobinar la política fins a l’any 1976. Com si el món i el país no haguessin canviat. L’objectiu és seduir un electorat de centredreta catalanista no independentista i fer que entrin al Parlament cinc o sis diputats que, arribat el moment, tinguin la clau de la governabilitat. Però tenim un problema: per seduir votants catalanistes cal que l’invent sigui també més o menys catalanista; i això tampoc asseguraria l’èxit de l’empresa, com va poder comprovar Duran Lleida quan va presentar-se a les eleccions sense Convergència. Per cert, catalanisme és una cosa i catalanitat una altra, avís per a navegants. De moment, Valls no sembla molt interessat en el catalanisme, però no podem descartar res d’un home que ha vingut a Catalunya a ensenyar-nos bona educació i a sorprendre’ns cada dia.

Manuel Valls vol rebobinar la política fins a l’any 1976, com si el món i el país no haguessin canviat