L’audàcia de la mentida

Donald Trump va tornar a carregar contra els periodistes crítics, contra els mitjans hostils i contra les fake news que produeixen els seus adversaris. Era en la presentació de la seva candidatura a l’estat de Florida per ser reelegit president el 2020.

El detector de mentides de The Washington Post ,el fact-checker, ha descobert més de deu mil falsedats del president des que va accedir al poder el gener del 2017. Però el més inquietant és que el nombre de mentides ha adquirit una velocitat de vertigen. Del 25 al 27 d’abril últims va emetre personalment 171 falsedats, moltes més que les que van sortir de la seva boca o dels seus tuits en els primers mesos de mandat.

Trump no rebat sinó que contraataca. Tot el que el perjudica és fake news. I així arriba als 61 milions de seguidors en el seu compte de Twitter, que són molts més que els que llegeixen diaris, escolten la ràdio o veuen la televisió en un moment concret.

La indiferència a la veritat és la causa de moltes desgràcies. Aquesta audàcia a l’hora de mentir sense que tingui conseqüències ha causat la confusió que es respira en les democràcies liberals amb l’avenç de populismes i partits xenòfobs. La mentida va recórrer el segle passat acompanyant els totalitarismes en la barbàrie. Franz Kafka escrivia el desembre del 1914, mesos després d’haver començat la Gran Guerra, que la mentida s’ha convertit en principi universal, ho inunda tot fins a esdevenir veritat.

El problema no és que Trump menteixi moltes vegades cada dia sinó que aquest estil de fer política i de burlar-se de les veritats que li incomoden no és una qüestió que afecti els Estats Units sinó que ja s’ha expandit a la resta de les democràcies. El mentir no

La tendència de mentir sense conseqüències causa una gran confusió en les democràcies liberals

passa factura. És més, una falsedat se supera amb una altra mentida més grossa o diferent per desviar l’atenció. De mentida en mentida fins a l’atordiment general. Al cap i a la fi, diuen els postmoderns, tot depèn de com es mirin les coses.

En aquests dies de pactes de darrera hora, de ruptura de promeses segellades amb la paraula donada o amb un document, el més important no és el que es va dir sinó el que s’està fent per servir millor els seus interessos del moment.

Donald Trump ha portat l’ús de la mentida i les falsedats a cotes molt elevades. Com que el creixement de l’economia nord-americana va molt bé, extraordinàriament bé, les mentides són suportables. El president se’n vanta per esclafar els seus crítics. No explica que les desigualtats són més grans avui que quan va iniciar el seu mandat.

Però una política basada en mentides no pot ser perdurable. George Steiner diu que la seva oració matinal consisteix en l’imperatiu del mestre del hassidisme, Baal Xem Tov, quan escrivia que “la veritat està sempre a l’exili”.