Raonar

Dilluns passat va tenir lloc la prova estrella de la selectivitat a França (BAC): la dissertació filosòfica. Quatre hores per respondre preguntes com ara “el treball ens fa lliures?” o “és possible fugir del temps?”, al llarg de les quals l’estudiant ha de discórrer, basant-se en els corrents filosòfics pertinents, amb un mètode molt precís. A diferència del “comentari de text”, que aquí ha estat sempre la prova per excel·lència per avaluar la reflexió filosòfica a les PAAU, la dissertation és un exercici on s’exigeix posar en joc diversos punts de vista per arribar a elaborar un raonament propi. Una prova on és necessari problematitzar, argumentar i justificar cada idea: no te’n surts si no coneixes els codis a fons.

Durant anys m’he preguntat quin pes té en el cap dels ciutadans el fet de créixer en un sistema educatiu on el pensament metòdic és de capital importància. I quin pes té, en canvi, créixer en un sistema com el nostre, on pensar sense solta ni volta gaudeix de grans simpaties (alguns en diuen fins i tot “llibertat de pensament”!). Ara m’ho pregunto cada vegada menys perquè, com Jacques le

Fataliste (amb un determinisme alegre i fatal), dono per perduda la batalla del rigor. Fins i tot a França, on al llarg de 150 anys la dissertació ha estat un pilar acadèmic intocable, comencen a dubtar del seu futur. Cada cop s’alcen més veus crítiques que reconeixen que intentar ensenyar a pensar amb rigor en un sistema educatiu massificat és una tasca gairebé utòpica. El bon professor de filosofia està sol davant un món d’alumnes permanentment connectats a xarxes socials i a pantalles que exhibeixen debats precipitats