La Vanguardia (Català-1ª edició)
Revetlla a Maricel Park
Era la revetlla i calia celebrar-la. Aquesta vegada s’hi afegia un altre al·licient: anar a visitar un nou espai de diversió situat en un lloc poc o gens freqüentat.
Es tractava de Maricel Park, a Montjuïc.
Havia estat inaugurat oficialment el 16 de juliol del 1930. Així doncs, aquesta imatge es devia fer a partir de l’any següent i abans que esclatés la guerra, ja que aleshores el parc es va tancar.
L’Exposició Internacional del 1929 va ser un èxit formidable. Durant els catorze mesos que va estar oberta, la desfilada massiva de visitants no va fer més que augmentar. Una bondat derivada d’aquest fet va ser que els barcelonins van sentir la curiositat i també l’atreviment d’endinsar-se a Montjuïc, una muntanya que, per odiada, era comprensible que fos la gran desconeguda.
A mesura que feien els passejos i anaven ascendint, quedaven enamorats de les vistes inesperades que obtenien sobre la ciutat estesa als seus
QUADERN BARCELONÍ
La qualitat de la imatge que transmet el paisatge urbà sovint depèn més dels detalls que de l’escenografia general. Detalls negatius poden enlletgir un conjunt de categoria. La neteja és, en aquest sentit, una mostra del que amb tota seguretat pot passar. Per posar-hi èmfasi, mereix ser comentat l’estat insuportable que des de fa temps s’ha enquistat en un mobiliari públic determinat. Em centraré peus. Va ser definitiva la reacció popular per la revetlla de Sant Joan: centenars de milers de ciutadans van aprofitar per escampar-se pels pendents de la muntanya, ocupar-los i celebrar-hi el festeig en un aire lliure estimulant.
Al final de l’Exposició, l’èxit imprevist va obligar a prendre dues decisions que no s’havien previst. Una, mantenir un Poble Espanyol que havia de ser enderrocat. I l’altra, construir un altre parc d’atraccions en un lloc diferent al de la Foixarda.
Es va triar la zona emmarcada per Miramar, l’esplanada del castell i l’estació del funicular. Els grans desnivells van obligar a fer considerables moviments de terra per poder només en dos mobles que apareixen escampats per tot arreu. El primer exemple és el dels armaris de servei elèctric, semafòric o no, que es planten amb una generositat indesitjable. El volum pot ser objecte de debat, tot i que el més depriment és la fila que fan la majoria. No es compleix l’obligat manteniment exterior i la superfície pateix totes les bretolades inimaginables, grotesques. L’altre moble és el que crear tota una sèrie de terrasses que els suavitzaven.
Maricel Park oferia un conjunt d’atraccions d’estil americà tan diversificades que tothom hi podia trobar el que més li encaixava. I per completar del tot aquest propòsit, s’organitzaven una sèrie d’actes al marge del panorama lúdic. El gran saló del restaurant, amb una il·luminació espectacular projectada per Buïgas –el celebrat creador de la Font Màgica–, acollia festes, com l’elecció de miss Cinema; banquets, com ara el de les Escoles Franceses; congressos, com el dels hotelers, i actes d’allò més variats, com ara la Festa dels Mercats. Fins i tot es van celebrar vetllades de boxa, un esport que aquells anys confirmava la seva capacitat inesperada per enlluernar les masses.
En aquesta mateixa línia encaixava l’ambient que recull la fotografia. La celebració de la revetlla havia estat convocada amb magnificència: vestit llarg i esmòquing. Algunes senyores van aprofitar l’ocasió per lluir mantó de Manila, una elegància que les protegia de l’eventual frescor de la matinada.
En aquestes ocasions la gran pista de patinatge es convertia en pista de ball.
Durant la guerra va tancar per seguretat; després va ser poblat pel barraquisme.
El parc d’atraccions era un lloc atractiu per fer una certa mena de celebracions
Telefónica es resisteix a eliminar d’una vegada; el va desposseir de l’habitacle, però el que queda ja només serveix per continuar enlletgint l’entorn. Encara continuen drets diversos centenars de telèfons als carrers, però m’agradaria comprovar els que es mantenen en funcionament. L’aspecte que tenen és de vergonya, ja que són objecte d’un vandalisme d’insistència malaltissa i cada vegada més brutal.