Vida de campió

En Santi es vol jubilar. Es jubila, de fet. El 31 de juliol serà l’últim dia. Tot i que potser per la festa major de Gràcia tornarà al bar a donar un cop de mà. “Ho explicaràs a La Vanguardia? Hi ha molta gent que no ha pogut venir i serà la manera que ho sàpiguen”. “És clar que sí, home”. Diumenge passat, excepcionalment, el bar Roure de la Riera de Sant Miquel va obrir les portes, hi va haver vermut, vi, cerveses i rumba amb els amics d’Arrels de Gràcia. Quants anys fa que conec en Santi? No els sé comptar. Quan hi vam portar el primer cop el nostre fill petit, l’hi vam deixar agafar i no sabia ben bé que fer-ne. Ens va dir, amb aquella franquesa, que els nens li agradaven més amb tres o quatre anys, aquella època en la qual te’ls menjaries (“i després et penedeixes de no haver-te’ls menjat”, afegia la meva mare, pragmàtica i una mica desenganyada). Però quan en Pau era un infant de pit, ja feia un munt d’anys que ens veiem dia sí i dia també. El Roure era el nostre bar, perquè era a prop de casa, ens hi tractaven bé, hi havia un públic més divertit que als altres bars i, com que ens coneixíem, quan estava a petar, sempre ens feien passar davant.

Quan el Barça va perdre per 4 a 0 la final d’Atenes, en Santi era dels que pensaven que ens menjaríem amb patates el Milan AC. El futbol era un component molt important de la vida del bar. Durant una colla d’anys, després de jugar el partit setmanal de futbol sala (amb un equip de ganàpies que es deia Sestao Promesas: un cop ens van donar el gust d’apallissar l’equip de l’escriptor Andy Erenhaus), hi anàvem a sopar. Com que jo era el porter, sempre que em veia, en Santi em deia canserberu. Era una època gloriosa en la qual escriptors, dissenyadors i arquitectes ens deixàvem els genolls en campionats de patacada. En Santi, que era jovenàs, marcava una finta al mig del passadís i feia veure que clavava un bandau a l’escaire que ensorrava el camp.

Què en queda, dels bars on hem estat feliços? Un record que dura el temps que hi som nosaltres. Després venen uns altres cambrers i uns altres clients. Aquests darrers mesos he vist en Santi preocupat perquè els que vinguin darrere d’ell ho facin molt i molt bé i que el Roure sigui sempre el Roure. Un client de tota la vida, que es veí de l’escala, en Roca, em va explicar que a l’edifici del costat hi havia hagut la fàbrica Mañac que fabricava candaus, claus de serreta i caixes de cabals. I que bona part de l’èxit del Roure devien ser els treballadors de can Mañac. En un menjadoret que hi ha a la part de dintre, hi ha un mosaic de la Coral El Roure: la coral d’aquells homenassos picadors de ferro. D’aquí no gaires anys serem com aquests obrers de llegenda, que entraven a prendre un rebentat i cantaven les caramelles amb pretensions de tenor, fent bafarades de cassalla. Mentre el Roure sigui el Roure hi haurà els obrers de can Mañac, i l’equip del Sestao, i tota la gent amb les petites històries que fan importants els bars. I en Santi xutarà i farà un gol per l’escaire. L’amic Santi Corvillo que es vol jubilar per viure una vida de campió.

Què en queda, dels bars on hem estat feliços? Un record que dura el temps que hi som