La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’indult a Neymar
La paràbola del fill pròdig és d’aquelles que descobreixes de petit i entens de gran. Traslladada al segle XXI, la història és la següent: un club de futbolistes honrats –Xavi, Iniesta, Busquets, Piqué, Messi– van incorporar una estrella brasilera amb molts sacrificis –i contractes poc edificants–, convençut que maduraria i seria l’amic de tothom.
El brasiler va fer amics i amigues a Barcelona, alguns dels quals van haver de partir-se la cara per ell. Al camp, als despatxos i als jutjats. Amb tot, semblava feliç i la seva felicitat era més important que la de desnonats, aturats i sense nord de molts barris de Barcelona.
Un bon dia, el trempat futbolista va decidir que se n’anava –o pitjor: va deixar que decidissin per ell–, sense ni tan sols pensar en el mal moment triat.
No va ser un més, va ser un menys.
El FC Barcelona es va quedar sol i fotut: ves que desagraït.
Avui, dos anys després, vol tornar a casa. Les coses li han anat malament i ja no és cap nen. O ho és de 27 anys.
Els seus companys encara se l’estimen. Això està molt bé. Són molt cristians, els futbolistes del Barça. Neymar sí o Neymar no? En aquest moment del cristianisme, la tornada només pot ser condicional. Molt condicional.
Per una vegada a la vida, el FC Barcelona està en condicions d’imposar les seves condicions econòmiques. Neymar vol tornar, el PSG el vol vendre. Amb aquestes premisses invertides, al Barça li han pres el pèl bastants clubs europeus...
El jugador torna devaluat. Dos
Neymar no és cap nen, però els pesos pesants del Barça es comprometen a ‘educar-lo’; si no, millor deixar-ho córrer...
anys en blanc, molt fer el bandarra –cosa que seria divertida sense tantes lesions i si no s’hagués elevat el factor físic un esglaó aquesta temporada– i una explicació pendent i no per tuit. Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida...
Els companys de vestidor. Compartir fotos, rialles i mems a les xarxes amb Neymar està molt bé. Suggerir al club que el fitxi també està molt bé, com les revetlles del juny i la pluja del maig. Aquí entra en joc el president del FC Barcelona, que a hores d’ara ja sap com mana el vestidor: o rep un compromís clar dels pesos pesants que marcaran de prop i educaran Neymar o millor deixem córrer tot plegat.
El talent del brasiler mereix una segona oportunitat, però no a costa de portar a Barcelona un circ que creix aquests mesos. Qui coneix Neymar? Jo no, esclar. Algú l’ha de conèixer –a més del seu pare– i algú ha de respondre per ell davant el club. Només hi ha una pregunta: de gran encara vol ser futbolista?