La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les bases ‘tories’ escolliran entre Boris Johnson i Jeremy Hunt
Michael Gove, l’enemic jurat de ‘Bojo’, va ser eliminat per només dos vots
Boris Johnson contra Jeremy Hunt, un oportunista del Brexit contra un remainer convertit al leave amb la fe cega dels conversos. L’exministre d’Exteriors contra l’actual secretari del Foreign Office. L’home que va comparar les dones amb burca amb bústies de correus, i el que va dir que la UE és com els països del Teló d’Acer. Però sobretot, Bojo contra Bojo, perquè si hi ha algú capaç de derrotar Bojo, és ell mateix.
Dos eren dos, els fills d’Eva, i dos són dos, Boris Johnson i Jeremy Hunt, els fills del Partit Conservador, del Brexit, de l’estrepitós fracàs de Theresa May, del referèndum de David Cameron, de Nigel Farage i el nacionalisme anglès, de la creixent desigualtat a la Gran Bretanya, dels efectes de la globalització, de la indecisió del Labour i, si ens remuntem més en el temps, fins i tot dels desequilibris regionals provocats pel tancament de les mines i la desindustrialització de Margaret Thatcher.
Però aquí estem, tres anys després que els famosos 18 milions decidissin sortir de la Unió Europea, i pràcticament en el punt de partida. En tot aquest temps el país –i particularment els tories– ha fet voltes com una baldufa, o com algú perdut en un laberint, al bosc en una nit fosca sense estrelles, que després de molt esforç s’adona que tota l’estona ha caminat en cercles. Ni tan sols hi ha un acord de Retirada amb Brussel·les, perquè el Parlament s’ha negat a donar suport al que ha negociat Theresa May. No se sap què passarà amb els ciutadans britànics al continent, i els europeus al Regne Unit. Johnson amenaça de no pagar la factura de divorci. No hi ha ni remota idea del model de relació comercial.
I ningú no és capaç d’endevinar què faran Boris Johnson o Jeremy Hunt per sortir de la UE el 31 d’octubre de la UE tant sí com no, com han promès. De com persuadiran Brussel·les a fer concessions que li han estat negades a Theresa May, si és que ho aconsegueixen. I en el
Alguns seguidors de Johnson van donar suport políticament a Hunt per eliminar Gove, el rival més temut
cas probable que no, com impediran el desastre econòmic d’una sortida desordenada (tan sols les especulacions sobre això han reduït en els últims mesos la inversió exterior en un 45%), el col·lapse de les carreteres, la falta d’aliments...
Boris Johnson, en l’última ronda eliminatòria dins del grup parlamentari abans que la decisió passi als militants tories, va confirmar la seva condició de favorit amb 160 vots. El segon lloc el va obtenir Hunt, amb 77, només dos més que el titular de Medi Ambient, Michael Gove, l’home que li va clavar el punyal a l’exalcalde de Londres després del referèndum del 2016 quan va dir que no estava qualificat per ser primer ministre, i a l’últim moment va obrir les portes a May.
La revenja última de Boris, que no perdona, ha estat el vot tàctic, amb instruccions a alguns dels seus seguidors que donessin artificialment el seu suport a Hunt per enfonsar Gove. Els conservadors, així, han evitat el psicodrama de la lluita entre dos amics convertits en enemics. Però el culebrot continua, ja en la quarta temporada. És com aquelles sèries a les quals t’hi pots enganxar sense haver vist centenars de capítols previs, perquè han passat moltes coses i alhora no ha passat res.