Rivera, Valls i la ultradreta

CIUTADANS, el partit que lidera Albert Rivera, va trencar dilluns amb Manuel Valls, exprimer ministre francès que es va presentar a les últimes eleccions municipals de Barcelona al capdavant d’una candidatura inicialment avalada per la formació taronja.

Els desacords entre Valls i Rivera, dos polítics de forta personalitat, han estat recurrents al llarg de la campanya municipal, i fins i tot abans. L’últim, segons Ciutadans, va estar motivat pel suport que va oferir Valls a Ada Colau, líder de BComú, perquè pogués ser investida alcaldessa de Barcelona. I la gota que va fer vessar el got hauria estat la decisió de Colau de tornar a posar al balcó de l’Ajuntament el llaç groc de suport als líders independentistes presos.

L’argument de Ciutadans no és pas de gran solidesa. És il·lògic criticar Valls per la seva suposada connivència amb l’independentisme quan el seu suport a Colau va ser decisiu per barrar l’accés a l’alcaldia del candidat republicà Ernest Maragall. Tenint en compte que Rivera insisteix a col·locar un cordó sanitari al PSOE per les seves relacions ocasionals amb els sobiranistes, sorprèn que, en parlar de l’Ajuntament de Barcelona, es fixi més en l’anècdota que en la categoria. Tret que els seus motius reals siguin uns altres.

La ruptura de Rivera i Valls té a veure, com dèiem, amb els seus caràcters personals. Però també, i potser de manera decisiva, amb les relacions i pactes establerts entre el PP, Ciutadans i Vox, que han permès a la primera formació ampliar considerablement la seva quota de poder municipal i autonòmic, han estat per a la segona molt menys rendibles, i han blanquejat i normalitzat la presència institucional de la tercera.

Dit d’una altra manera, en el rerefons de l’enfrontament entre Rivera i Valls hi ha una qüestió que transcendeix les seves diferències particulars i s’inscriu en un debat candent a l’escena europea: el de si és possible o no integrar la ultradreta a un sistema democràtic sense amenaçar els valors que el fonamenten.

Coneixent els principis republicans –ens referim, ara, als associats a la República Francesa– ningú no s’hauria d’estranyar que Valls eviti relacionar-se amb Vox. El president francès, Emmanuel Macron, cap d’un moviment que comparteix grup amb Ciutadans al Parlament Europeu, va desmentir ahir unes suposades felicitacions seves a Rivera pels seus pactes.

En vista de la seva evolució, potser tampoc no ens hauria d’estranyar la ruptura decidida per Rivera, que va mantenir el seu partit durant anys en una ambigüitat a mig camí entre la socialdemocràcia i el liberalisme per oblidar-se després del primer corrent, i que posteriorment ha fet alguna batzegada més.

Si tornem a l’escena europea, la decisió d’establir cordons sanitaris per a la ultradreta cobra més sentit. És veritat que les forces reaccionàries ja han tocat poder a països europeus com Àustria. Però també ho és que en d’altres –França, Alemanya...– els demòcrates no les volen com a aliades. De motius no els en falten, ja siguin ideològics o pragmàtics. La ultradreta sintonitza de vegades amb els populismes pròxims a Trump o Putin, que veurien de bon ull el debilitament de la Unió Europea.

El debat sobre la conveniència de pactar amb els intolerants continua, doncs, obert. Malgrat que ara els riscos de pactar són ben evidents. I malgrat que la història ens indica que aquesta actitud va tenir temps enrere, de vegades, efectes funestos.