Indemnització per presó preventiva

EL Tribunal Constitucional ha anul·lat una part del precepte legal que limitava les indemnitzacions de l’Estat als presos preventius absolts. Amb això els amplia a tots el dret de ser rescabalats pels perjudicis ocasionats per una decisió judicial d’aquesta mena. A partir d’ara no hi haurà distinció entre els presos preventius segons els motius que porten a aquesta situació d’absolució o sobreseïment a l’hora de percebre la reparació econòmica. En aquest sentit, l’Alt Tribunal elimina la condició que l’absolució s’hagi produït “per inexistència del fet imputat” i “per aquesta mateixa causa” que figura a l’article 294.1 de la llei orgànica del Poder Judicial.

Va ser el mateix ple del Tribunal Constitucional, a instàncies d’una vintena de reclamacions que tenia pendents, el que va plantejar una qüestió interna d’inconstitucionalitat. Són pocs casos els que es veuran beneficiats per aquesta decisió dels magistrats, ja que la sentència no té efectes retroactius, però suposa posar fi a la injustícia que es cometia fins ara deixant sense compensació el dany causat a innocents per una decisió judicial sense base adequada.

El mateix Tribunal reconeix en aquest sentit que la distinció entre uns motius d’absolució i uns altres vulnera els articles 14 i 24.2 de la Constitució, que regulen

la igualtat davant la llei i la protecció judicial dels drets i la presumpció d’innocència.

Un dels beneficiats per aquesta sentència del Tribunal Constitucional serà l’expresident del Barça Sandro Rosell, encara pendent d’un procés en curs, que no va ser absolt per inexistència dels fets dels quals se l’acusava, sinó per falta de proves. Sense la modificació de la llei, en conseqüència, no hauria tingut dret a la indemnització que ara li correspondrà pels més de sis-cents dies que va estar injustificadament a la presó. El Govern i el Parlament espanyols, a partir d’ara, hauran de regular la nova situació per establir com calcular els perjudicis ocasionats. La indemnització als presos preventius que són absolts, no obstant, sempre serà insuficient per compensar el dany causat per la injusta privació de llibertat.

En qualsevol cas, com hem dit en altres ocasions, cal posar l’accent en el rigor excessiu amb què s’aplica a Espanya la presó preventiva. L’ocasió és oportuna per reclamar una vegada més que la justícia flexibilitzi els criteris d’aplicació d’aquesta figura i, així, evitar condemnes de facto a innocents. Aquest tipus de privació de llibertat ha de ser sempre un últim recurs per al qual, a més, existeixen mesures cautelars menys lesives com l’arrest domiciliari o la fiança.