Visca els ancians!

Gairebé una fabulació: tots coneixem algú que encara estima aquella dona certament crepuscular. Ell fins i tot la desitja, la respecta, s’enyora en ella... però en realitat la recorda; recorda el que va ser, el que tots dos van ser. Un recorregut llarg. Es recorda a si mateix. La memòria i poc més. O poc menys. A plom cau la pèrdua, les pèrdues que es converteixen, com la infantesa, en la veritable pàtria emocional quan ja gairebé desapareixen tots els projectes, les expectatives. L’horitzó, el futur anunciant el nores. El blanc. El zero. El temps ja mai més no serà un bon aliat quan ens posem en la secreta autonarració de les nostres vides. Uf! La societat ho posa difícil.

Ens veiem des de fora. Ell la veu des de

J.-P. VILADECANS, fora, ella el veu a ell des de fora. Es veuen llunyans, a la vorera del calendari. Els veiem llunyans. Senten nostàlgia d’imatges, dates i celebracions. Els queda el seu màxim botí: la memòria. La foto fixa de la nostra sobirania íntima, el material consubstancial a les biografies. Es recorden, ella i ell, amb una millor relació amb el seu esquelet, els seus músculs, les seves articulacions. Amb el seu cos: la Moleskine de tots els seus esdeveniments vitals. El cos. Ai el cos! La bitàcola de les conteses amoroses. Com quan seguien Lucreci: “Els amants volen menjar-se l’un a l’altre. Ho creuen possible. Embogeixen”. (Anys després Andrés Estellés va escriure una cosa semblant).

En el braille de la pell, les arrugues, els plecs i el desgast, tota la commemoració d’una vida. El seu punt i coma. El seu punt i a part. Al microscopi, rastres i emocions, rutes antigues i els seus vestigis. A l’escorça, a la pell, la memòria particular.

La vellesa i el seu perfil positiu. Tinc davant la guia Com quedar-se casa quan s’és ancià, que publica la Comunitat de Sant Egidi. Una ajuda per al sector de la tercera edat més penalitzat, les persones malaltes, soles, pobres... Els més pessimistes tenen arguments per tornar a creure en l’ésser humà. La Comunitat la presenta amb un logo que, sota el perfil del signe de la victòria –la ve baixa, ja saben–, porta la llegenda: “Visca els ancians!”. Així, sense més, sense complexos. Ni eufemismes. Pluja de maig.

Ell i ella, els citats més amunt, personatges d’una il·lustració, junts o per separat, i tot un gran col·lectiu d’ancians són el nostre pòsit. Els fonaments de la tribu. El veritable patrimoni. I la nostra obligació.