Anagrama i Tusquets

Aquests dies celebren els primers cinquanta anys de vida dues de les editorials que més han fet a Espanya i Llatinoamèrica per la bona literatura. Jordi Herralde i Beatriz de Moura, al capdavant d’Anagrama i Tusquets, respectivament, van continuar l’esforç modernitzador que Carlos Barral havia emprès als anys seixanta i durant diverses dècades ens van mantenir connectats amb bona part de la millor literatura que s’estava fent a la resta del món. Em pregunto què se n’hauria fet de la meva generació (i de les següents) si Anagrama i Tusquets no haguessin existit. Una part d’aquell buit l’haurien cobert altres editorials, però una altra segur que no, i qui sap la quantitat de bons llibres que ens hauríem perdut. L’únic dubte és si el do de

Jordi Herralde i Beatriz de Moura ha consistit a avançarse als gustos del lector culte o directament a modelar aquells gustos.

La meva vida com a lector ha estat sempre unida als catàlegs d’aquestes dues editorials. També ho ha estat, en una mesura o altra, la meva carrera d’escriptor. De fet, ho va estar des del començament mateix. Estic parlant de l’any

1984. Feia dos anys que m’havia instal·lat a Barcelona amb la intenció d’esgotar la feliç vida estudiantil i, mentrestant, provava de demostrar-me a mi mateix que podia convertir-me en escriptor. Un premi de novel·la curta que acabava de guanyar a Astúries em va proporcionar el valor necessari, i un bon dia em vaig presentar a les seus de Tusquets i Anagrama amb les fotocòpies d’uns relats. Publicar en qualsevol d’elles era un somni per a qualsevol aspirant a escriptor: exhalaven una aroma moderna i cosmopolita de la qual tots ens volíem impregnar. En la meva elecció va influir així mateix una circumstància força més prosaica: les dues editorials estaven situades a la mateixa zona (una al carrer Iradier, l’altra a Pedró de la Creu), la qual cosa constituïa tot un avantatge si la teva precària economia d’estudiant t’obligava a estalviar

fins i tot en els bitllets d’autobús. Ara penso: quina ingenuïtat la meva, presentant-m’hi amb els meus vint-i-tres anyets i el meu grapat de contes acabats d’escriure! De debò creia que era tot així de fàcil: lliurar un llibre i al cap de pocs mesos veure’l publicat en una de les meves col·leccions preferides?

Qualsevol que estigui familiaritzat amb el sector editorial sap que molt pocs editors considerarien si més no la possibilitat de publicar-li un llibre de contes (de contes!) a un jovenet completament desconegut. Doncs bé, com el mateix Herralde ha explicat en un dels seus llibres autobiogràfics, Anagrama va trigar només uns dies a escriure’m per acceptar els meus relats, i un parell de setmanes després, quan ja havíem firmat contracte, em va escriure Tusquets per al mateix. Imagineu-vos: una primera gran pujada d’autoestima i, gairebé sense temps per tornar a aterrar en la realitat, una altra pujada similar. El meu llibre de contes havia agradat no en una sinó en dues editorials, les meves dues editorials favorites, i totes dues el volien incorporar al seu catàleg! Com no deixar-me portar per l’envaniment i veure’m a mi mateix en un futur no gaire llunyà convertit en l’objecte de desig de les principals editorials internacionals? Bé, la cosa és que aquells primeríssims contactes meus amb el món editorial em van proporcionar també la meva primera gran lliçó d’humilitat. Vaig escriure a Beatriz de Moura per informar-la del meu recent acord amb Anagrama i, amb la gosadia que dona la inexperiència, vaig suggerir la possibilitat de publicar alguna cosa amb Tusquets en el futur. La resposta em va arribar a correu seguit i en ella em deia Beatriz de Moura que, quan un editor com Herralde apostava per un autor jove i desconegut, el mínim que aquest podia fer era ser-li lleial i no anar pel món oferint-se a altres editors. Quanta raó tenia!

Que editors com Herralde i Beatriz es mostressin disposats a publicar els meus contes vol dir que o estaven bojos o tenien molt desenvolupades unes virtuts poc habituals en el seu gremi: l’amor al risc, les apostes a llarg termini, l’interès pel nou. L’afany de tots dos per descobrir noves veus venia d’abans, d’aquells començaments dels quals ara es compleixen cinquanta anys, però aleshores, a mitjans dels anys vuitanta, tenia més sentit que mai. Havia passat un decenni des de la mort de Franco i encara no havia sorgit una literatura que reflectís els enormes canvis experimentals en la societat espanyola. El món cultural esperava l’aparició de nous noms, nous temes, noves tendències. De fet, no trigaria a encunyar-se l’etiqueta de “nova narrativa espanyola”, que ens va englobar a tots els que llavors debutàvem i que (reconeguem-ho) ens va obrir algunes portes. I allà, al costat d’aquell tropell de joves narradors, hi van ser des del primer moment Anagrama i Tusquets. Torno al que deia abans: el do dels grans editors consisteix a anticipar-se als canvis en els gustos dels lectors o més aviat a tutelar i orientar aquests canvis?

El meu dubte és si Jordi Herralde i Beatriz de Moura es van avançar als gustos del lector culte o els van modelar