Premsa sense humor

S’ha acabat la broma. Però es tracta d’un assumpte molt seriós. A partir del dia 1 de juliol, l’edició internacional de The New York Times deixarà de publicar vinyetes polítiques. La decisió s’ha produït arran d’un acudit polèmic sobre el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. És un signe dels temps, preocupant. No només pel que implica de censura i autocensura. Sinó perquè es produeix –paradoxalment– en un moment d’inflació imparable de productes suposadament humorístics, per terra, mar i aire.

Podríem caure en el tòpic i atribuir aquest excés d’humor (sovint de qualitat pèssima) a les xarxes socials, on materials que pretenen fer riure són una marea incessant. Però el problema prové dels mitjans convencionals i de dos fenòmens molt tòxics però absolutament normalitzats. El primer problema és la barreja de continguts seriosos amb registres presumptament humorístics, una de les claus de l’anomenat infoentreteniment, que ja fa molts anys que dura; això és, per exemple, introduir un imitador que fa preguntes diferents enmig d’una entrevista amb algú que parla del preu de l’habitatge, de la crisi climàtica, dels presos independentistes o de les protestes a Hong Kong. El segon problema és l’increment d’espais d’humor (i assimilats) a les graelles de cadenes públiques i privades de ràdio i televisió, fins arribar a la saturació; per exemple, a TV3, trobem un programa excel·lent com Polònia, que tindria més valor si no estigués envoltat d’altres productes que intenten, cada dia, estirar la brometa fins a l’avorriment.

L’excés d’humor ha llevat pes a la funció política de l’humor, que és –periodísticament parlant– un contrapunt imprescindible dels continguts

L’humor ben fet, l’humor intel·ligent, és un servei higiènic que els mitjans ofereixen a la comunitat

durs, densos i sovint dramàtics dels mitjans. L’humor ben fet, l’humor intel·ligent, aconsegueix mostrar el rerefons de l’actualitat mitjançant la deformació de la realitat. És un servei higiènic que els mitjans ofereixen a la comunitat. El mestre Llorenç Gomis ho va deixar ben explicat en un dels seus articles en aquest diari: “Gràcies a l’humor, gràcies al riure, la societat obté plaer d’una cosa que li fa mal i li disgusta, i l’objecte del riure social pot fins i tot afegir-se-li i riure del que en definitiva no és més que un acudit, una broma, una imaginació que no s’ha de prendre seriosament. És la funció del riure en la societat i de l’humor en una democràcia”.

De tot en diem humor. Prolifera, en determinats mitjans, un humor precari que imita o simplement entronitza les bromes d’estil adolescent, d’elaboració mínima però amb ínfules de genialitat trencadora. Per què fer una altra cosa si això també ho paguen? Però fer humor als mitjans és un privilegi que no s’hauria de malbaratar. La premsa, des dels seus orígens, ha donat als ninotaires llicència per matar, sobretot als personatges amb més poder.