La millor feina del món

Una vegada vaig tenir la millor feina del món. En principi es tractava de fer de paret. Però aviat es va convertir en una cosa més activa: un exercici de sinceritat. La proposta va venir d’un amic cineasta, iconoclasta i exitós, que estava escrivint el guió de la seva pròxima pel·lícula. Et truco perquè facis de paret, va dir. Jo aleshores era una jove amb inquietuds artístiques variades i no m’hi vaig repensar. L’estranya feina l’havia de fer a quatre mans amb un altre artista multidisciplinari, per dir-ho d’alguna manera, que havia viscut uns anys en una cova, no em preguntin per què. Una gruta de les de debò, que a mi em semblava que havia deixat en ell l’empremta d’una mirada sempre perplexa, amb els ulls massa oberts de qui entreveu la possibilitat de topar amb un ós d’un moment a l’altre.

El cineasta ens va citar en una cafeteria tranquil·la i ens va oferir beure. Us he buscat a vosaltres perquè sou gairebé igual de pintorescos però de dues generacions diferents, va dir, i vull saber el que penseu del que vaig escrivint. Encara que només fos per la meva joventut, jo em veia la més normal dels tres; de fet, en una

ostentació de serietat, venia amb la primera versió del guió llegit. I així ho vaig dir quan vaig fer el primer xarrup del meu còctel margarita, no com el meu col·lega, que xuclava de la seva palleta en silenci, vigilant óssos. El director, lluny d’interessar-se pels elogis al seu treball que la meva cortesia ben entrenada deixava anar, va incitar la nostra capacitat crítica. Vull que em digueu només el que us sembla malament, va dir, el que funciona no cal solucionar-ho. Això va animar el meu col·lega a abandonar el mutisme i dir que la primera escena era tan avorrida que les capcinades no l’havien deixat seguir. Per la qual cosa jo, per por de perdre la feina, vaig pujar al carro comentant la cursileria general de la història. Aquest diàleg no hi ha qui se’l cregui, dèiem, aquest gir de la trama l’endevina un nadó.

I així vam estar, durant un mes, criticant a sou el treball d’un cap que prenia nota de cada objecció, en el que ara recordo com una experiència única de sinceritat. I horitzontalitat. És difícil que una cosa es doni sense l’altra. Avui, no sé si per la precarietat laboral, pel narcisisme generalitzat o la barreja de les dues coses, el raonament crític sembla en via d’extinció. Els contractats ens especialitzem en l’art de l’afalagament amb la part contractant, més preocupats per la nostra supervivència –tan borrosa– que per un rigor professional que massa vegades es perd aigüera avall. De l’ètica, ni en parlem. O l’esgotament. Un estudi de la Universitat d’Oregon va deixar demostrat que practicar l’adulació, encara que pugui produir un impuls professional, a més de reduir el rendiment i esgotar físicament i mentalment, et deixa fet un canalla per dins.