Chakir el Homrani

Avui al món, segons dades de l’Acnur, hi ha 68,5 milions de persones desplaçades forçadament. Persones que han hagut de marxar de casa seva per les guerres, crisis alimentàries, pobresa... Amb tot, els països de l’hemisferi sud són els que acullen el 85% de les persones desplaçades.

L’Europa del drets socials que volem té la obligació d’assegurar l’acollida i el procés per a l’assoliment de la plena autonomia. Però, malauradament, algunes decisions

CH. EL HOMRANI, preses pels vells Estats europeus com els acords amb Turquia, Líbia o els països del Sahel impedeixen l’arribada de persones refugiades mitjançant vies segures i, alhora, dificulten les tasques de salvament marítim a la Mediterrània, cosa que deshumanitza les persones refugiades. A aquesta realitat també s’hi suma una altra assignatura pendent de les polítiques europees: la capacitat d’oferir oportunitats als països d’origen perquè les persones puguin desenvolupar-se plenament.

En la Declaració Universal dels Drets Humans l’asil es configura com un dret bàsic de què pot gaudir qualsevol persona fora en cas de persecució. A casa nostra, la Generalitat és qui té la competència exclusiva en matèria del primer acolliment de les persones immigrades, que inclou les actuacions sociosanitàries i d’orientació així com el desenvolupament de la política d’integració.

A Catalunya, doncs, fa temps que treballem per donar ajuda als refugiats com ho demostra la creació del Comitè per a l’Acollida de les Persones Refugiades (CAPR). Malgrat això, l’Estat segueix posant bastons a les rodes al traspàs de recursos procedents de la Unió Europea sense els quals no podrem posar en marxa un nou sistema d’acolliment més eficient, més flexible i més personalitzat.

Perquè aquesta és la voluntat d’un país obert a la diversitat cultural com el nostre i l’essència del programa català de refugi. Ajudar a fer un país que té l’oportunitat de transformar la diversitat en prosperitat i convivència. Entenent-la com un valor positiu i com el fonament de la manifestació massiva del 18 de febrer de 2017 a Barcelona sota el lema “Volem acollir”.

Amb tot, continuem treballant, però com? Doncs elaborant normativa que permeti acollir i assolir la plena autonomia social i econòmica a les persones refugiades. I, també, impulsant el programa de mentoria que pretén facilitar el coneixement de l’entorn, l’aprenentatge de les llengües oficials a Catalunya, l’accés a la formació i l’ocupació, la creació d’una xarxa relacional i l’apropament a la cultura del país a les persones que arriben al nostre país. Avui tenim inscrites 2.902 persones i s’han constituït 144 tàndems a municipis com Manresa, Reus, Girona, Terrassa, Sabadell i Girona.

Malauradament, la crisi humanitària al món continua. Milers de persones segueixen fugint de la seva terra per por o fam i, des de l’Europa rica (i de vegades apàtica!), tenim el deure de respondre davant d’aquest fet amb polítiques d’acollida i protecció solvents. La dignitat i els drets humans ens hi obliguen.