La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els originals en la veu de l’autor
Publicats els temes que va compondre per a d’altres
Tres anys després de morir, Prince (19582016) continua sent molt present. La seva música no només es manté present en altres creadors, sinó que, a més a més, continua sortint a la llum gràcies a l’enorme quantitat de material que va deixar a la seva cambra cuirassada (The Vault) de Paisley Park, on tenia la residència i el centre d’operacions.
De l’autor de Purple rain se’n coneixia la seva desmesurada i gairebé malaltissa activitat artística, com va treballar al llarg de la seva vida per a ell, per a d’altres, per a projectes de tota mena o únicament per donar sortida a la imparable bullícia creativa que crepitava al seu interior. Per posar ordre, o una cosa per l’estil, a tot el que el músic va deixar fet, gravat, escrit o a mig fer, al seu dia els hereus i la discogràfica Warner van designar Michael Howe responsable màxim del que es presumeix que és un llegat ingent. La tasca de catalogació va començar a donar fruits l’any passat amb la publicació de Piano & a microphone 1983, un àlbum de nou cançons (dues de completament inèdites) gravades per Prince el 1983 al seu estudi casolà de tipus bàsic radical i que van quedar enregistrades en una casset.
Avui apareix el segon capítol d’aquesta tasca d’arqueologia/recuperació comandada per Howe a les entranyes de The Vault. Amb el títol Originals (Warner), l’aficionat es troba amb una recopilació de les cançons que va compondre per a altres músics i intèrprets, gravades per ell mateix. En aquesta llista de 15 enregistraments inèdits és possible escoltar-hi temes com Manic Monday, The glamorous life, You're my love o Nothing compares 2U , popularitzats inicialment i respectivament per The Bangles, Sheila E., Kenny Rogers i The Family (i després Sinéad O’Connor).
Des de Paisley Park, Howe explica telefònicament el procés i la metodologia de treball que s’està seguint. “Som un grup molt reduït de persones els que decidim quins són els barems artístics que han de seguir els llançaments de la música de Prince. Les decisions sempre es prenen col·lectivament i
després d’un procés deliberatiu; en aquest procés també hi ha la família. Només traiem a la llum coses que considerem que reflecteixen l’immens nivell artístic de l’obra de Prince, material que està la seva altura. Això i que es publiqui conservant la integritat de la seva obra. És una condició inicial innegociable”. Aquest llistó també és el que fins ara ha fet que moltes peces compostes pel músic no hagin passat el mínim exigible i no hagin vist la llum.
Howe ha treballat aquests últims vint anys com a A&R (enllaç entre l’artista i la discogràfica) en diferents companyies, seguint de prop els processos de creació musical. Va treballar per a Warner i va ser l’últim A&R de Prince. Quan aquest últim va morir, va deixar la multinacional i es va incorporar, per dir-ho així, al llegat per convertir-se en el seu arxiver en cap.
“En aquest cas en concret d’Originals, el procés va començar quan l’any passat vam publicar la versió d’original de Nothing compares 2 U com a single. La reacció de la gent va ser tan positiva que vam pensar que seria una continuació bonica a aquest fenomen agrupar una sèrie de peces compostes per ell per a altres músics, i que en alguns casos es van convertir en autèntics hits”.
I amb quin criteri es va decidir que uns temes eren els escollits i uns altres no? “Un va ser que, excepte una de les cançons, totes es van gravar aproximadament a la mateixa època de Nothing compares..., és a dir, a la dècada dels vuitanta. I l’altre és que pensàvem que era imprescindible que hi hagués un mateix context perquè la selecció de temes tingués el caràcter d’un àlbum i no d’una simple acumulació de temes individuals. Buscàvem que tots els temes fossin sonorament complementaris”.
Hi haurà altres llançaments els pròxims anys de material de Prince? Amablement hermètic, Howe assegura: “Tinc una idea bastant formada del material que veurà la llum entre els pròxims 18 i 24 mesos. Són coses que la gent reconeixerà que porten la firma de Prince”. Quan va entrar en aquella espècie d’arxiu blindat (“Ordenat d’una manera gens convencional, per dir-ho d’alguna manera”) confessa: “Em vaig quedar bastant bocabadat per la quantitat de material que hi havia acumulat. I em vaig emocionar molt perquè suposava el treball de la vida d’una creador que representa centenars, milers, milions de persones. Em vaig sentir insignificant davant aquella muntanya de material en tota mena de format i, a continuació, molt agraït”.
Després d’avançar que encara queda força feina a The Vault, l’arxiver confessa: “Per a mi la més impactant és la versió que Sheila E. fa del Holly rock. Sents la seva veu i t’adones que Prince la va compondre exactament per a ella. Era únic”.
Apareixen les versions originals cantades per ell de ‘hits’ com ‘Manic monday’ i ‘Nothing compares 2 U’