La Vanguardia (Català-1ª edició)
El cinema de la vida
Reygadas estrena ‘Nuestro tiempo’, l’oposat a una “droga de l’entreteniment”
El mexicà Carlos Reygadas ho fa gairebé tot, i gairebé ho aposta tot, a la pel·lícula que avui estrena a Espanya, Nuestro tiempo. Ell la dirigeix, ell en firma el guió i, amb la seva dona i els seus fills a la vida real, ell n’és un dels actors principals. Però no és una autoficció, aclareix, al contrari: “En comptes d’agafar la realitat per fer una ficció, jo converteixo la ficció en realitat”, assenyala. I defensa el cinema com a art directe i emocional davant els que l’utilitzen com a simple eina narrativa o, pitjor, el posen al servei de “la droga de l’entreteniment”.
Com a exemple d’aquest tipus de droga, Reygadas cita la que es té per la mare de totes les sèries, Joc de trons. I de passada dona un clatellot a un dels seus defensors més notoris, Pablo Iglesias: “És curiós –diu– com el líder de Podem ataca una vegada i una altra l’imperialisme ianqui, cosa que em sembla molt bé, però després es mostra entusiasmat amb Joc de trons i, en general, es confessa gran consumidor d’aquest narcòtic fonamental que el sistema utilitza per apaivagar i fer claudicar l’individu: les sèries d’entreteniment. Quina contradicció!”.
Nuestro tiempo, efectivament, no pretén ser amena. Al llarg de tres hores, explica la vida i els problemes d’una família que viu de la cria de braus en una bonica finca de Mèxic. L’Esther (Natalia López),
s’encarrega del ranxo. I el seu home, en Juan (Reygadas), cèlebre poeta, cria i selecciona els animals. El matrimoni funciona en teoria sota les regles de la parella oberta. Però quan ella s’enamora d’un ensinistrador de cavalls (Phil Burgers), entren en crisi.
Reygadas va escriure el guió sense pla previ. “No penso com un enginyer. Només sabia que em venia de gust fer alguna cosa al camp i que volia que fos en una ramaderia de toros”, assegura. Però no defuig el tema de fons del film. “Sempre m’ha interessat la contradicció humana. I el terreny de les relacions amoroses és molt fèrtil perquè no només s’hi manifesta la contradicció personal, sinó també el compliment o no de les expectatives, del que s’espera d’un mateix i dels altres”.
Nuestro tiempo també parla de la lluita per la llibertat i del preu que aquesta llibertat implica en termes de responsabilitat. El director, premiat a Canes el 2007 i el 2012, diu que a la nostra societat “creem normatives i acords, com el matrimoni, per jugar al costat segur a costa de la nostra llibertat”. Però és una trampa. Perquè “la llibertat és el camí correcte tot i que sigui perillós”. A més a més, “els riscos d’imposar-se restriccions són més grans encara que resultin menys evidents”. Així, el matrimoni “sembla molt convenient, però hauríem de saber quantes parelles en què els membres arriben junts a la vellesa viuen sense antidepressius”.
Tot i així, el realitzador mexicà, que va presentar la cinta a Venècia, subratlla abans que res la concepció “instintiva” d’aquesta pel·lícula i de tot el seu cinema. “Poso al davant la sensació i l’emoció, no el perquè”, indica. Ho diu marcant distàncies respecte d’“aquell cinema clàssic d’escola dels Estats Units que tant agrada aquí, on tot és un perquè”. I afegeix: “En el meu cas, no; a mi m’interessa el cinema de la presència, que s’assembla a la manera com funciona la natura”.
És el que ara anomenaríem cinema orgànic. O cinema de la vida; una forma d’expressió de la mateixa família que la fotografia, la pintura i la música “davant les arts de la representació que són la literatura i el teatre”, diu. “Tradicionalment, les pel·lícules s’utilitzen com a “mitjà per il·lustrar la literatura”. I, tot i això, el que és interessant de rodar és, a parer seu, la possibilitat de presentar “l’existència per se, abans de tota significació”. Per això al film hi veiem un llarg pla d’una alba en temps real. L’alba “interessa per si mateixa”. Projecta la matèria i l’energia. L’emoció. “Després forma part d’un espai narratiu, clar; d’una història que genera idees”. Però el principal és el que veiem: la vida.
“És curiós com Iglesias es rendeix davant aquest narcòtic del sistema que són les sèries d’entreteniment”