La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una altra vegada en família
El 1995, en la seva primera aventura fílmica, el simpàtic xèrif Woody va aprendre la lliçó: el lideratge d’una joguina és efímer. Li va costar força d’acceptar ser desplaçat pel nouvingut soldat galàctic Buzz Lightyear, però van acabar sent amics. Vint-i-quatre anys més vell, encara que no es noti, i més savi, a en Woody ja no li fereix l’autoestima comprovar que la nena que ara juga amb ell, amb en Buzz i els altres sent predilecció, passió, per la joguina que ella mateixa ha fabricat a la guarderia: una forquilla de plàstic amb ulls i potes mal posats i un cordill a tall de braços i mans, un objet trouvé de llar d’infants que constitueix la gran troballa d’aquest quart lliurament de la sèrie i al voltant del qual gira tota la trama, ja que en Woody lliurarà totes les batalles imaginables per aconseguir que aquest estrambòtic cobert estigui amb la nena.
demostra que els de Pixar-Disney també són humans. El 1999 van aconseguir, petit miracle, que estigués a l’elevadíssima altura del títol original, i el 2010, gran miracle, que
encara fos una obra més brillant que les predecessores. Aquesta vegada no han superat el llistó, cosa que no vol dir que, a més de sentir-nos en família una altra vegada, no estiguem davant d’un espectacle gegant, de notable alt, una cascada d’aventures trepidants i lluminoses. En el seu primer tram, l’afany d’en Woody per desactivar l’obsessió de la forquilla errant per papereres i contenidors (es pensa que és escombraries i no una joguina, com en Buzz es pensava antigament que era un veritable guerrer espacial) proporciona un encadenament de gags magnífics. Una botiga d’antiguitats es converteix en un espai tan inquietant com la dolguda nina que hi habita amb els seus no menys sinistres sicaris. Hi ha, és cert, bastant més sucre del que és habitual, i de vegades costa de pair, però la festa és gran i creativa comme il faut. I amb moments d’una inesperada vibració: el passeig, donant-se la mà i fent-la petar, d’en Woody i la forquilla per una carretera solitària, de nit, és de debò una escena memorable.