Trump, Powell i Draghi

El comú dels mortals no ho acaba d’entendre: si les coses de l’economia van malament, les borses pugen. Aquesta contradicció es va denominar, en la dècada anterior, el put de Greenspan, el banquer central dels Estats Units que sempre calmava els mercats: si la recessió amenaçava, o s’enduria, rebaixava tipus d’interès i proporcionava abundant liquiditat. Amb això, venien les alces en borsa, en els bons, en certes divises o al mercat immobiliari. El problema d’aquella política tan favorable a les finances és que, si es perpetua en excés, acaba molt malament. És el que va succeir el 2008: la liquiditat es va tornar sequera i, amb ella, van aparèixer massives retirades de capital d’inversions de risc, caigudes de preus i, finalment, la crisi financera.

Alguna cosa del put de Greenspan hi ha en la política monetària d’avui. A finals del 2018, la Fed i el BCE van anunciar el final de les seves polítiques expansives, tot i que lògicament a diferents ritmes, però el pànic que van provocar va obligar els dos bancs centrals a desdir-se d’aquelles intencions. I, descartades les restriccions, els mercats financers van respirar de nou: la seva recuperació en els primers mesos del 2019 així ho testifica. Des d’aleshores la situació ha empitjorat. Als Estats Units, la maduresa del cicle, el final de l’expansió fiscal i el conflicte amb la Xina afecten el creixement del PIB i la inflació. A més, Trump ha amenaçat que si la Fed no fa el que ell considera que ha de fer –abaixar els tipus– prendrà mesures. En aquest context, el pròxim moviment de la Fed de Powell sembla que serà de reducció de tipus

Esperem que l’experiment monetari dels últims deu anys, en el qual estem immersos, no acabi malament ni aquí ni allà

d’interès, la primera des del 2008.

En l’àrea de l’euro, la incertesa, el fre econòmic i la debilitat dels preus també amenacen el futur immediat. I malgrat que el marge de maniobra és menor que el de la Fed, Draghi no ha dubtat a dir que, si és necessari, el BCE situaria encara més en negatiu els tipus d’interès que cobra a la banca o reactivaria el programa d’adquisició d’actius. La resposta dels mercats ha estat la previsible: caiguda de l’euro fins als 1,12 dòlars –i acusació de Trump a Draghi per manipular la divisa!– i fortes alces del preu del deute públic i privat, en espera dels guanys que es produiran si el BCE reactiva les seves compres. Això ha situat els tipus d’interès del deute públic a Espanya en uns registres insòlits: negatius per a l’inferior a 5 anys i en el 0,391% per al de 10 anys, amb el consegüent col·lapse de la prima de risc, fins als 68 punts. Cosa mai vista!

Veurem com acaba tot. Per a Espanya, amb un deute exterior molt elevat, no són males notícies. Però per a l’eurozona i els Estats Units –en la mesura que els tipus d’interès molt baixos generen bombolles en borsa, divises, deute públic o habitatge– no són bones. Esperem que l’experiment monetari dels últims deu anys, en el qual estem tots immersos, no acabi malament ni aquí ni allà. I que no s’obri un nou front de Trump amb la UE. Quins temps que ens ha tocat de viure!