La Vanguardia (Català-1ª edició)

Dacia Maraini,

Tinc 82 anys. Vaig néixer a Florència i visc a Roma. Em vaig divorciar als quatre anys de casada. Després Alberto Moravia i jo vam ser parella 16 anys. No tinc fills. Defenso els drets civils, la democràcia i el projecte europeu. Crec en la sacralitat de

-

Quan els professors són persones entregades, amb passió, amb generosita­t, els estudiants responen molt bé; quan exerceixen l’ensenyamen­t sense entrega, els alumnes es lliuren als telèfons mòbils. L’educació a Itàlia no funciona, tenim un Govern que no té cap interès a invertir en educació.

Per què ho han elegit?

Perquè han difós la por de l’emigrant, han convençut la població que la nostra identitat està amenaçada. Els joves creuen que els drets civils són per sempre, però poden desaparèix­er en una generació, i ara bufa un vent de retrocés.

Ha patit abusos?

Moltes molèsties. Recordo un soldat americà al Japó: “T’assembles a la meva filla, seu a la meva falda”; i un capellà besant-me a la boca. Però sabia defensar-me, els donava una puntada de peu i m’escapava. Hi ha tant abús infantil! El més terrible és que els abusadors aconseguei­xen convertir els nens en còmplices.

Com es poden aturar aquests abusos contra les dones i els menors?

Amb cultura. Educant l’altre en el respecte i posant límits a l’imaginari del cinema i la publicitat, on tot es basa en el llenguatge de la seducció femenina; per vendre un cotxe o una cervesa hi posen una dona mig despullada, cal parar de cosificar el cos femení.

Les coses van canviar en arribar Sicília?

Vaig ser pobríssima durant molts anys. El meu pare no tenia feina, malvivíem a casa dels avis. Als 15 anys vaig començar a treballar, vaig fer moltes coses: ajudant de carter, hostessa de vol, doblatge, ajudant d’una fotògrafa...

Quan va començar a escriure?

Als 13 anys. Escriure es va convertir en una cosa fonamental en la meva vida per curar les ferides.

El seu matrimoni va durar poc...

Tot just quatre anys. Es va trencar quan vaig perdre, als set mesos, el fill que esperava.

Escriu d’això molts anys després.

Reflexiono sobre la història de la maternitat, un poder en mans de les dones que va ser segrestat per la societat patriarcal.

Vostè era amiga de Moravia, Fellini, Visconti, Calvino, Pasolini... eren masclistes?

No, perquè eren lliures, oberts i respectuos­os.

Els deu trobar a faltar.

Als anys seixanta i setanta, els intel·lectuals érem una comunitat que ens vèiem sovint i sense cita prèvia. Ens trobàvem en un bar de Roma i ens barrejàvem amb la resta de la societat. Això avui ja no existeix. Vivim en una societat fracturada que anhela la trobada.

Què busca, vostè?

L’estima, la considerac­ió, no la fama, pel que soc i pel que són els altres. Però per a això t’has d’estimar a tu mateix.

Què val la pena en la vida?

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain