La Vanguardia (Català-1ª edició)
El fill pròdig de Ciutadans
S’està acostumant a portar ulleres i no para quiet. Se les posa, se les treu, les deixa a la taula. No és la muntura de Tom Ford que Jordi Cañas (Barcelona, 1969) tenia entre cella i cella des de fa anys, però és la més semblant que ha trobat i a més ja feia mig any que no s’hi veia perquè no volia cap altre model. Ara està encantat amb aquestes d’acetat negre, que li donen un aire vintage .Isón Moscot, moda novaiorquesa. “Però el dia que Tom Ford torni a fer les seves ulleres me les canviaré, soc un home de costums!”, diu rient.
La conversa amb Cañas és a la seu de Ciutadans a Barcelona. Ha estat elegit eurodiputat i la seva estrena el 2 de juliol al Parlament Europeu suposa la tornada a la primera líniadesprés de cinc anys de retir forçós. El 2014 va ser imputat per la presumpta implicació en un delicte fiscal. Cañas, que com a diputat al Parlament s’havia erigit en ariet anticorrupció i era implacable amb els adversaris, es va sentir obligat a deixar l’escó, l’abril d’aquell any.
El contratemps va truncar la seva carrera –era de facto el número dos de Cs–, però va anunciar que tornaria. Quan el febrer del 2018 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el va absoldre, va preguntar al partit si comptaven amb ell. “La meva és una història d’èxit, quin altre càrrec públic se n’ha anat al punt més alt de la seva carrera i ha tornat cinc anys després?”, planteja.
En aquell parèntesi, va ser el seu amic Juan Carlos Girauta, llavors eurodiputat, qui li va llançar un cable i el va fitxar d’assessor de Cs a Brussel·les. “Girauta és paracaigudista però dels bons, dels que es tiren contra les línies enemigues, no
Volia ser arqueòleg i fins i tot va excavar al Born, i durant anys viatjava amb la seva motxilla a zones de conflicte
en roses, per això som molt amics”, assegura.
Va créixer al barri d’Horta, on va estudiar, com el seu germà gran, a l’escola Santísimo Redentor. “Malgrat el nom, era laica, i molt moderna, ens ensenyaven geopolítica i hi havia un munt de classes en català”, apunta. El seu pare, nascut a Jaén, de família de jornalers, havia emigrat a Barcelona amb 15 anys. La seva mare, nascuda a Salamanca, va venir a servir. “I el meu avi patern, Francisco, que va combatre amb la república, va venir a Barcelona a finals dels cinquanta, on vivia el meu pare, a les barraques de Montjuïc, i va ser detingut ja a l’estació de França”, detalla. Com altres immigrants, va ser conduït al Palau de les Missions, a Montjuïc, un mena de CIE de l’època. El franquisme, incapaç de regular l’allau migratòria, retornava al lloc d’origen milers de persones que buscaven un futur. “Això no s’explica, no hi ha cap ruta, no han posat cap placa”, lamenta.
Volia ser arqueòleg i es va llicenciar en Història amb aquella especialitat. “Si no em dediqués a la política m’encantaria ser arqueòleg –diu–, jo no necessito gaire per viure i és molt xulo descobrir el passat, no amb dades sinó la faceta material. Té aquest punt romàntic, no de pel·lícula, no d’Indiana Jones, sinó que és una cosa metòdica i lenta”.
Als noranta fins i tot va participar en excavacions davant el mercat del Born. “Quan no era el mur de les lamentacions de l’independentisme”, apunta, irònic. Anava a la universitat. “Em va tocar excavar una zona que probablement va ser una argenteria, hi havia restes de mercuri. Es va documentar tot, però tal com avançàvem teníem la retroexcavadora darrere destruint-ho, fins i tot una necròpoli romana. Per això no té sentit el memorial del 1714, mostrar la trama urbana d’una ciutat del XVIII... cap arqueòleg no ho entendria”, subratlla.
En aquells anys no va veure clar com obrir-se camí amb l’arqueologia. Va orientar la tesi als sistemes d’informació geogràfica, aplicat a patrons de colonització fenícia a la Mediterrània, i va acabar muntant una empresa de cartografia digital.
En paral·lel, s’havia afiliat al PSC, el 1987, amb 18 anys. “La política és la meva vida, la meva afició, visc per a la política des de fa anys, des que tinc records és el que m’interessa. La meva mare em deia que m’enfilava a l’escala de pintor i em posava a fer mítings sobre qualsevol tema”, explica. Va ser militant socialista fins al 2003, amb l’arribada del primer tripartit. “Vaig estripar el carnet escoltant el discurs de Pasqual Maragall a la presa de possessió com a president”, subratlla.
Conserva l’ànima socialdemòcrata i el 2017, de cara a l’assemblea de Cs a Coslada (Madrid), es va posar al capdavant del sector que defensava a Catalunya no renunciar a aquesta part de l’ideari del partit. Va ser el compromissari més votat a Barcelona, tot i que al final es va imposar el gir liberal impulsat per Albert Rivera. “Li tinc molt afecte personal –assegura del líder de Cs–, al Parlament érem artilleria pesant, ens respectaven i ell sabia que amb mi tenia l’esquena coberta”.
Llegeix bàsicament assaig polític i la música que li agrada és el rock dels seixanta i setanta; en clàssica, el barroc. Durant anys, una de les seves aficions va ser la fotografia, revelava i positivava les seves imatges en blanc i negre, i diu que no ho feia malament. Però ja no va amb la seva Leica analògica, ni els seus pesats objectius amunt i avall, només fa fotos amb el mòbil.
Tot i que la seva veritable afició a la vida ha estat viatjar. Així va aprendre anglès, amb la seva motxilla i la guia Lonely Planet. “Amb 17 anys vaig anar a Turquia amb el meu amic Jordi. Vam anar a Diyarbakir, hi havia la guerrilla kurda, després Dogubayazit, a la frontera amb l’Iran, presa per l’exèrcit turc, amb metralladores, allà no hi havia turistes! –relata–i a la base d’Incirlik vam veure B52 preparats”, recorda. Aquest va ser el primer viatge, n’hi va haver d’altres per l’estil, a Israel, Mèxic, Guatemala i molts països d’Àsia. Aquest estiu se’n va amb la seva parella al Japó i Corea del Sud. Per si algú ho dubtava, aniran a la zona desmilitaritzada.